Page 175 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

res a Fornells i Fornellets en 1028. Aquest podria ser el principal procediment d'arriba-
da de Bernat a la senyoria de Fornells, però hem de recordar que aquestes penyores
foren rescatades en 1043 quan el cenobi de Sant Vicenç de Cardona va comprar l'alou
de Fornells que el testament del bisbe i vescomte Eriball havia destinat a rescabalar
(...)ipso debitum de Bernardo Rovira. Probablement Bernat Rovira ja era, abans de l'a-
rribada dels Cardona, un important magnat amb possessions o alous a Fornells, de la
mateixa manera que també en tenia a termes propers com Vilablareix, Salitja i Sant
Dalmai. No sabem per quina raó va empenyorar algunes possessions per garantir un
préstec del vescomte Bremon de Cardona. Potser la comtessa Ermessenda pogué tenir
algun paper en l'establiment d'aquesta relació. Desconeixem en quin lloc estaven els
alous oferts en penyora per Bernat, però si tenim en compte que a canvi en va obtenir
altres a Fornells, no es difícil pensar que es trobaven al mateix terme. D'aquesta mane-
ra Bernat Rovira s'assegurava el manteniment de la seva posició de domini a Fornells,
fins i tot en el cas que el vescomte no fes front als seus deutes i Bernat acabés perdent
el seu alou empenyorat.

La naturalesa dels alous altmedievals: el cas de Fornells

"Alodio in uillar Rudrigo vel in eius termines (1013), alodes in uillae de Fornellos et
Fornelletos (...)vel in illorum termines (1028), alodem in terminio de Fornelletos (1032),
alodium de Fornelets (...)alodium de Fornells ab integro (1040), alodium in loco nomi-
nato Fornels totum ab integrum" (1041). La referència sovintejada als alous del terme de
Fornells ens obliga a plantejar-nos la naturalesa i el significat d'aquest concepte que, en
contra del que hom diu sovint, no correspon necessàriament a la propietat immobiliària.
El mot ha estat objecte de discussió sobre el seu significat –o significats– des de fa temps
(Salrach 1998, 11-13 i 16-18) i nosaltres pensem que les citades referències de la docu-
mentació sobre Fornells permeten aportar una nova contribució.
Si observem les característiques topogràfiques i tipològiques dels alous citats, consta-
tem la seva gran imprecisió. No corresponen a propietats definides i delimitades molt
concretament, sinó que abasten termes sencers o fins i tot parròquies; per això quan en
1013 Gausfred compra l'alou de Duran i Llobeta in uillar Rodrigo (Fornellets), se'n defi-
neixen els límits del terme, uns límits administratius. El mateix trobem quan en 1028 el
vescomte Bremon comprà un alou que fou de Guitart Arnau i Riquila i el situava in uillae
de Fornellos et Fornelletos. Els seus límits afrontaven per totes bandes amb les parròquies
veïnes de Fornells. En cap cas els documents indiquen en quin lloc o llocs d'aquests ter-
mes se situaven els alous, malgrat que era evident que no podien correspondre a tot el
que hi havia dins els citats termes. Els documents tampoc aclareixen gaire quan expli-
quen els elements continguts en els alous: tercas, vineas, casas, curtes, ortis, pratis, pas
vel infructuosus, diu -cuis, silvis, garricis, molinis, aquis, vieductibus, arboribusfructuosus
el text de 1028, en allò que sembla més un catàleg administratiu d'elements que una defi-
nició dels components. Per què aquesta llista descriptiva en lloc d'una de les unitats terri-
torials –propietats o explotacions– si era això el que integrava un alou?
Per entendre la naturalesa d'aquests alous hem d'observar qui són els seus propieta-
ris. Els documents de la primera meitat del segle XI citen, entre altres, Gausfred Llong,
Bernat Rovira, el vescomte Bremon o el bisbe Eriball. Tots ells són nobles, com hem vist,
i ocupen posicions destacades de poder. Gausfred Llong era un magnat casat amb la
poderosa Guisla del pla de Girona i pare d'Udalard, que fou senyor del castell de Begur.
Bernat Rovira era un membre important del cercle cortesà de la comtessa Ermessenda i
tronc de la nissaga dels Fornells, i els Cardona –Bremon i Eriball– ocupaven posicions
d'allò més altes en l'organigrama del poder polític dels comtats. En el segle IX o fins i