Page 172 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

dentificació de la personalitat de Gausfred és seguir el rastre del seu fill, el citat Udalard
Gausfred, que va ser senyor del castell de Begur i va deixar-lo en testament a la com-
tessa Ermessenda, com aquesta recordava en la seva renúncia als seus drets comtals 111
de juny de 1057: "(...) ipsum castrum de Begur (...)quod michi advenitper testationem et
donationem Udalardi Gaufredi " (Feliu i Salrach, 1999, 910). Tot plegat, els alous paterns
a Spanedat, Fenals i Fornells, la importància de l'esposa Guisla o el castell de Begur ens
fa pensar que Gausfred pot formar part d'una branca de la nissaga dels senyors de Pals,
veïns del castell de Begur i feudataris de grans dominis a la Vall d'Aro. A més el nom de
Gausfred era el més habitual en aquesta nissaga: Gausfred Vidal i Bernat Gausfred foren
els caps principals de la nissaga des d'abans de 1010 i fins a 1098. Gausfred Llong pot
haver estat un membre fadristern, sense que les dades conegudes ens permetin anar més
enllà en la seva identificació.

Els vescomtes de Cardona a Fornells

Tornant als alous de Fornells que foren de Gausfred Llong i de Guitart Arnau, el
mateix 24 de gener de 1028 el vescomte Bremon va empenyorar aquests alous que el
mateix dia havia adquirit a Fornells i Fornellets "(...)de Fornellos (...)atque de Forneletos
quod comparaui de Guitardo Arnallo" (Martí 1997, 209-211), als quals n'afegí d'altres
que també tenia a la Pera, al mateix comtat de Girona. El receptor de la penyora fou
Bernat, el mateix que apareixia com a ascendent d'un altre Bernat signant del document
–més endavant sabrem que el primer era Bernat Rovira i el segon Bernat Ermengol. El
vescomte oferia aquesta considerable penyora –d'un valor de 80 unces d'or– per donar
garantia a Bernat d'una altra penyora que aquest havia donat a Guadall de Sant Vicenç
a canvi de 53 unces d'or. Cal entendre que era un préstec que havia rebut el vescomte,
amb l'aval de Bernat; el préstec no hauria estat retornat i Bernat hauria perdut la pen-
yora, per la qual pèrdua hauria rebut aquesta promesa de compensació. Entre els sig-
nants del document figuraven els esmentats Bremon i Bernat, a més de l'ardiaca Eriball,
un germà del vescomte osonenc. Aquests alous de Fornells i Fornellets que el vescom-
te havia comprat a Guitart Arnau encara van ser hipotecats un segon cop; el 8 de març
del mateix 1028 el vescomte els donà en penyora a canvi de les 40 unces d'or que li
havia deixat Guadall, fill de Sunifred, el mateix prestador del document anterior (Martí
1997, 213-214). L'avalador –Bernat– i el prestador –Guadall– van rebre els mateixos alous
com a garantia o penyora amb menys d'un mes de diferència.
Quines poden haver estat les raons d'aquest complicat procés hipotecari? Sembla evi-
dent que el vescomte utilitzava aquestes penyores de Fornells com a garantia de dos
préstecs que havia rebut, les 53 unces d'or de Guadall de Sant Vicenç i altres quaranta
del mateix prestador, pel que sembla, encara que aquestes també podem ser una part
del primer préstec, encara no retornat. La utilització de penyores consistents en dominis
territorials a canvi de préstecs no és excepcional en el segles altmedievals; sense anar
més lluny, en 1032 Gausfred Bernat va empenyorar als vescomtes Guerau i Ermessenda
el seu alou de Lloret com a garantia de la devolució dels alous del comtat de Girona que
la seva esposa Sicars havia de fer als vescomtes i que efectivament va donar en 1041
(Martí 1997, 204 i 234). Però la qüestió inicial resta en l'aire: per què comprà el comte
Bremon els alous i per què els donà el mateix dia en penyora? La compra es va fer amb
aquesta finalitat? Fixem-nos que la primera penyora la donà el vescomte a Bernat
–Bernat Rovira– que, a canvi d'un deute que el comte tenia amb Guadall de Sant Vicenç,
havia sortit com a avalador amb una penyora de magnitud i localització –cas que es trac
d'un alou– desconeguda. Bernat Rovira potser s'havia penedit –el deute potser no s'ha- -ti