Page 176 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

tot en el X els hauríem definit com a parsonaepublicae que ocupaven càrrecs d'alt nivell
en la jerarquia administrativa i eclesiàstica –en el cas d'un bisbe i un vescomte no hi hau-
ria dubte; les seves funcions originals anaven acompanyades de la possessió de drets i
propietats fiscals, d'arrel pública però atorgades per l'Estat, els monarques, com a esti-
pendi o salari de les seves funcions –els beneficia. Però en el segle XI les coses estaven
canviant, les antigues funcions públiques havien estat privatitzades per les famílies
nobles i també els beneficis que portaven aparellades, que ara es deien alous i on es
barrejaven els antics tributs i drets públics amb rendes privades, car no hem d'oblidar
que els magnats també eren terratinents. Si els alous eren privats, no hi ha dubte que
podien ser comprats, venuts, cedits o empenyorats, com qualsevol altra possessió pri-
vada, tal com acabem de veure que passava a Fornells.
D'aquesta manera estem en condicions de començar a entendre per què els alous
eren situats dins tota l'extensió d'un terme definit pels seus límits amb altres termes
–parròquies o vil-les– i també per què a la descripció dels seus components hi figuraven
uns elements comuns com les cases, els camps, els horts, les vinyes i els arbres. Aquests
eren els elements productius en una economia bàsicament agrària. D'aquí sortien els
productes que anaven a la supervivència dels pagesos, però també, i això era el que
importava als senyors, els impostos i rendes de tota mena que anaven a parar las pode-
rosos, aquells que ocupaven els diferents graons de la piràmide del poder. La naturale-
sa d'aquestes percepcions era tan variada, que en el segle XI ja es devien confondre els
drets d'origen públic o fiscal amb les rendes de la propietat privada. Els documents s'es-
talviaven, gairebé sempre, la descripció d'una llista que hagués resultat feixuga, però de
vegades podem albirar, com ara, la referència a 1'annonam de Fornells que el bisbe
Eriball citava en el seu testament de l'any 1040 en relació als alous procedents de la com-
pra del seu germà dotze anys abans. Els documents s'estimaven més citar quins eren els
subjectes contributius, els elements productius ja citats, entre els quals les cases hi devien
figurar per una raó important: a més de ser llocs d'activitats productives, permetien
comptar els habitants subjectes de contribució, com els focs de la baixa edat mitjana.
No pretenem que aquesta sigui l'única interpretació possible del mot alou; sens dubte
per a molts propietaris pagesos, les seves explotacions també eren vistes d'aquesta mane-
ra. Però sembla fora de dubte que per a les classes dirigents procedents del sistema de
govern "carolingi", en vies de feudalització, el sentit del mot reunia els significats de pro-
pietat privada immobiliària i drets públics privatitzats, de forma gairebé indestriable.

Els Ermengois de Fornells i el seu castrum a mitjan segle XI

Els esdeveniments dels anys quaranta del segle XI, etapa de lluites dinàstiques i revol-
tes feudals, va afectar sens dubte el terme de Fornells, car aleshores veurem l'aparició i la
consolidació d'un castell i el seu terme –un castrum–, al mateix temps que la consolida-
ció, encara que fos per temps breu, dels hereus de Bernat Rovira com els seus castellans.
El castell de Fornells és uns dels primers esmentats al comtat de Girona en aquesta
etapa de lluites. Hem de remarcar que les seves restes encara es localitzen al mas Castell,
als afores del poble de Fornells i a l'esquerra de l'Onyar, proper a un dels ramals de l'an-
tiga via de Girona a Barcelona. Era una situació molt freqüent en altres casos de castells
que seguien el recorregut de l'antiga Via Augusta, tal com passava més al sud amb els
castells de Caldes i Torcafeló (Maçanet) i al nord de Girona, on l'antic Castellum Fracturo
se situava a pocs centenars de metres del pas de la Via Augusta per la Costa Roja. El fet
que el castellum de Sant Julià de Ramis ja estigués fractum –enderrocat– a principi del
segle IX, pot ser un indici de l'antigor d'aquest sistema defensiu situat al llarg de la via,