Page 166 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

la referència a la potestat del castell de Cervià, la qual cosa en principi no ens permet
relacionar-lo directament amb Celrà, però la proximitat de les dates i de la geografia
entre els protagonistes dels dos convenis ens permet plantejar la relació. Pot haver estat
Gausfred Bastons de Cervià l'aliat del vescomte del vescomte Ponç i l'impulsor de les
agressions contra els dominis episcopals a Celrà? Sembla probable, ateses les dades pre-
sentades. D'altra banda no deixem de senyalar el caire excepcional del document, datat
i allunyat en el temps dels altres convenis i juraments de la majoria dels comdors giro-
nins. En conclusió, podem afirmar que la crisi de l'autoritat episcopal en el terme de
Celrà es va resoldre a favor del bisbe Berenguer i va suposar un fre als afanys expan-
sionistes dels Cervià. No hi ha dubte que l'aliança del bisbe amb els comtes Ramon i
Almodis va resultar decisiva.

La feudalització del poder episcopal

A la vegada que desapareixen les referències a les possessions dels senyors de Cervià,
el domini episcopal sobre Celrà s'aferma a la segona meitat del segle XI, però en el nou
context feudalitzat. En una data imprecisa, que cal situar en els anys del bisbe Berenguer
–de 1052 a 1093–, aquest va rebre el jurament de fidelitat de Guillem Sunyer, que actua-
va com a tutor del seu nebot Balduí. Guillem tenia la possessió del castell de Celrà, però
reconeixia el domini eminent del bisbe (Martí 1997, 447-448). Guillem Sunyer era possi-
blement el mateix Guillem que en 1085 va comprar a Bonadona un extens alou a Celrà
que afrontava amb el Congost a l'oest, amb el Ter al nord, la serra de les Preses que feia
de límit amb Sant Daniel al sud i el torrent de Riard a l'est (Martí 1997, 410-411). Es trac-
tava dels límits del terme de Celrà, la qual cosa vol dir que l'alou era integrat per un con-
junt de béns i drets escampats pel terme.
Pel que fa a la personalitat de Guillem Sunyer, hem de reconèixer que no en sabem
gaire res, ni tampoc de la seva nissaga. Es tracta d'un nom que apareix més de mitja dot-
zena de vegades en la documentació gironina de la segona meitat del segle XI, però ni
tan sols podem assegurar que totes les vegades correspongui al mateix personatge.
Malgrat les limitacions, podem esmentar la personalitat d'un Guillem Sunyer de
Bergunan o Borgonyà, que fou almoiner del testament del bisbe Bernat de Carcassona
en 1075 (Marquès 1993, 270-271). Citat com a clergue apareix en 1096 quan amb altres
parents va fer donació a la seu de Girona d'un alou situat a Corts, al veïnatge de
Borgonyà (Marquès 1993, 207-208). Probablement es tractava del mateix Guilielmus
Suniarii de Berguniano que s'esmenta en el testament del sagristà de la seu Bernat
Guillem en 1081 (Martí 1997, 391-393). Com podem veure es tracta d'uns indicis una mica
fràgils, però la personalitat d'aquest clergue –potser casat– i els seus lligams amb el casal
dels senyors de Cornellà de Terri el fan el millor candidat per haver esdevingut feudatari
episcopal del castell de Celrà en una data imprecisa de la fi del segle XI. Tal vegada la cita-
da compra de l'important alou de Celrà en 1085 per part d'un anomenat Guillem, sense
cap altra denominació, ens pugui acostar a la data del jurament feudal al bisbe.
Les dades que posseïm sobre els primers temps del castell de Celrà són certament ben
escasses. No coneixem cap monografia solvent sobre aquest i les úniques informacions
fiables procedeixen del volum III de Castells catalans (188-190), on li dediquen unes
poques ratlles. Les restes del castell se situen dins el mas Serra, dominant un petit barri
de Celrà, anomenat del Castell, mig quilòmetre al sud del nucli municipal. Recordem que
la possessió o la jurisdicció episcopal a Celrà que donarien lloc al castrum episcopal ja
existien des de començament del segle X i van ser confirmades en el precepte reial de
922, a més de ser ampliades per donacions testamentàries com la de Rudafred l'any 994