Page 36 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Els hereus de sant Guillem de Tolosa (fins al 827)

Desconeixem quina era la nissaga dels primers comtes gironins de la fi del segle VIII
i principi del IX, Rostany i Odiló, citats respectivament els anys 801 (Salrach 1978, 140,
nota 59), i 812 (Abadal 1952, 312-314), mentre que el seu successor Rampó, citat en 822
(Abadal 1952, 310) era un magnat de nissaga franca molt allunyat de les picabaralles que
enfrontaven les nissagues comtals meridionals. També s'ha afirmat que Berà, comte de
Barcelona destituït en 820, també ho fou de Girona (Salrach 1978, 43; Abadal 1986, 265)
encara que cap document el relaciona amb el conjunt de Girona-Besalú. Però es tracta
d'una hipòtesi versemblant perquè no tenim cap notícia gironina del comte Rampó
abans del 820 i, d'altra banda, aquest era citat com a comte i marquès en un document
molt posterior, de l'any 844 (Abadal 1952, 102-105), la qual cosa fa pensar que va gover-
nar diversos comtats de la frontera entre els quals, a més de Girona, s'hi trobaria
Barcelona, que deuria rebre després de la destitució de Berà en 820. Per tot això podem
pensar que Rampó fou el successor de tots els comtats que havia governat Berà fins a
l'any 820, entre els quals es trobarien Barcelona i Girona. Berà va ser víctima d'un con-
flicte fratricida que l'enfrontà amb els seus germanastres Gaucelm i Bernat (Abadal 1986,
262-266) que semblen governar, especialment el primer, un conjut format pel Rosselló i
Empúries-Peralada. Tots aquests fills de sant Guillem de Tolosa —cosí de Carlemany— i
els seus descendents tingueren un destí funest: la mort en l'exili o l'execució com a
rebels (Aureli 1998, 35-38). La fidelitat del cap de la nissaga cap a Carlemany no fou
seguida pels seus hereus envers els monarques posteriors, Lluís el Pietós i Carles el Calb.
Cal pensar que aquests comtes, per a l'exercici de les seves funcions públiques, hau-
rien rebut en règim d'estipendium o beneficium, una part dels ingressos tributaris con-
sistents en fraccions d'alguns impostos generals —com el teloneum dels mercats— i també
el conjunt de drets públics corresponents a algunes uillae adscrites a les funcions com-
tals. Aquest mecanisme el coneixem mitjançant les concessions fetes als bisbes pels
monarques carolingis, com indiquen clarament els preceptes d'immunitat del segle IX, i
no hi ha cap raó per pensar que no seria el mateix en el cas dels comtes. Aquests podien
destinar aquests ingressos —de naturalesa pública— en part per al seu propi manteniment
i de l'altra per remunerar els seus fideles o servidors que efectuaven tasques a les seves
ordres. Aquests lligams de fidelitat locals no eren perillosos per a l'autoritat reial en la
mesura que la monarquia pogués controlar el nomenament de comtes i bisbes i asse-
gurar una certa rotació i mobilitat en l'exercici d'aquestes funcions. Però ho era molt
quan les nissagues territorials començaven a controlar el govern dels pagus o comtats,
car aleshores podien utilitzar aquest mecanisme com a mitjà d'assegurar-se la fidelitat
dels seus seguidors en la lluita contra altres nissagues, contra altres poders territorials
com els bisbes o contra la mateixa monarquia. Com veurem, aquesta situació s'aniria fent
cada cop més evident a les contrades gironines durant el segon quart del segle IX.
Després de la mort o destitució de Rampó cap al 825 —sembla més probable la pri-
mera interpretació—, en els comtats de la Marca, com per tot arreu de l'imperi carolingi,
començaren a manifestar-se les ambicions de les grans nissagues nobiliàries, com les ja
citades, que s'havien acostumat a tenir les funcions de govern territorial. Aquesta crei-
xent ambició cal relacionar-la amb l'exhauriment progressiu de la capacitat expansiva de
l'imperi franc, que durant prop d'un segle i fins a la mort de Carlemany havia pogut
acompanyar les conquestes territorials amb la concessió de nous càrrecs comtals, amb
la seva corresponent dotació fiscal, per acontentar la voracitat política i territorial de la
noblesa franca; d'aquesta manera hem d'entendre la participació incondicional, pel que
sembla, en empreses com la presa de Girona (785) o Barcelona (801), una participació