Page 38 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Bernat triomfen i assoleixen, per separat o conjuntament, els comtats de Barcelona i
Girona-Besalú, potser amb altres, això no està clar, la qual cosa significà el desconten-
tament i la sedició dels hereus de Berà –el seu fill Guillemó i el magnat Aissó– que afec-
tà greument Girona, com veurem tot seguit.
La revolta d'Aissó i Guillemó esclatà amb força a les contrades de la Catalunya cen-
tral, especialment al comtat d'Osona, on devia tenir molts partidaris, la qual cosa fa pen-
sar que el seu pare pogués haver estat també comte d'Osona on devia deixar una xarxa
de fidelitats, però això només ho esmentem a tall d'hipòtesi. Aissó és un personatge con-
trovertit i poc conegut, car podria tractar -se del mateix àrab Aixún que havia participat
activament en les lluites de fronteres a les darreries del segle VIII i havia actuat a Girona
poc abans de la seva caiguda en mans dels francs, en l'any 785. Les figures d'Aixún-
Aissó, separades per més de 40 anys de distància, han estat objecte de moltes especula-
cions per part dels historiadors catalans, Abadal (1969, 311-315), Abadal (1986, 273-277),
Salrach (1978, 81-87), Bramon (2000, 56-58), sense que ningú hagi pogut dir l'última
paraula sobre si estem davant d'un o dos personatges diferents, encara que no hem d'o-
blidar que alguna font franca diu que era un got (Abadal 1986, 273, nota 166).
En qualsevol cas, tot i que la revolta afectà principalment les contrades centrals, on
produí un important retrocés de la frontera franca, finalment Girona també se'n veié
afectada. Gràcies als cronistes àrabs, sabem que Aissó envià el seu germà, de qui no
coneixem el nom, a Còrdova, on sol-licità ajut militar a l'emir Abd-al-Rahman II; aquest
va enviar un exèrcit comandat per Abu Marwan que, pel camí de Saragossa, s'introduí
en terres dels francs i assetjà infructuosament Barcelona durant juliol i agost de 827 i el
10 d'octubre es plantà davant Girona. Però tal com explica el cronista Al Nuwairí, la ciu-
tat tampoc se'ls lliurà i els atacants hagueren de retirar-se, i van deixar al seu darrere una
gran desfeta de saqueigs i destruccions, a més d'emportar-se un bon nombre de captius
(Millàs 1987, 101-103) Encara que Aissó i Guillemó no semblen aconseguir els seus
objectius, la pèrdua de les terres de la Catalunya central fou evident. La historiografia
catalana s'ha entestat a parlar de despoblació i "terra de ningú", però sembla més pro-
bable que aquelles terres retornessin al domini musulmà durant més de 50 anys; d'altra
manera no podríem entendre que els comtes francs no ocupessin durant mig segle unes
terres estratègicament situades entre els comtats pirinencs i els marítims.

Ascens i caiguda de Gaucelm i Bernat de Septimània (828-832)

La derrota dels revoltats Aissó i Guillemó i el relatiu fracàs de l'expedició andalusina
d'Abu Marwan, que caldrà matisar en funció de la interpretació que donem a la desocu-
pació franca de les terres d'Osona, el Bages i el Berguedà, degué enfortir el protagonis-
me dels vencedors –els germans Gaucelm i Bernat de Septimània–, que havien lluitat
sense el suport de l'exèrcit franc que no hi fou a temps –de fet no s'arribà a aplegar–, i
va mostrar la creixent feblesa de l'autoritat imperial en un afer tan important com la mobi-
lització de l'exèrcit (Abadal 1986, 276-277). El prestigi de Bernat, com pertocava als gue-
rrers victoriosos, va créixer en els ambients de la cort carolíngia. Per això l'any 828 l'em-
perador Lluís, en una nova assemblea celebrada a Aquisgrà, encarregà a Bernat el govern
de la majoria dels comtats de la Septimània. Amb aquest acte, hom endevina que Lluís
volia enfortir i concentrar el poder polític i militar a les terres de la Marca meridional, zona
especialment sensible després dels conflictes de 826 i 827 i el retrocés de la frontera, com
ja hem vist. Ara bé, aquesta concentració de poder, també forçada per la pressió de les
grans nissagues a la cort, només podia portar problemes, car la noblesa franca comença-
va a donar proves d'insubmissió i, amb els nomenaments imperials, els germans Gaucelm