Page 43 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

alou de la uilla del Far d'Empordà, situada al bell mig dels dominis emporitans, a canvi
d'adquirir els drets sobre la uilla de Palatio Mauro re —avui el barri de Sant Francesc, al sud
de la Bisbal—; l'intercanvi es va fer amb "1'il-lustre" Esmerad, probablement un membre del
casal d'Empúries i el Rosselló —un bisbe d'Elna portava aquest nom. D'aquesta manera, els
bisbes reforçaven el seu domini sobre l'alou episcopal nascut al voltant de la uilla
Fontanetum, a canvi de deixar un altre alou de manteniment difícil (Martí 1997, 71).
Segurament en aquests anys del segon quart del segle IX, quan els comtes i marque-
sos citats governaven extensos territoris formats per diversos comtats, es degué reforçar
la figura dels vescomtes, car aquests havien de representar els primers en les diverses
funcions militars, judicials i fiscals, especialment en absència d'aquells —Gaucelm, Bernat
de Septimània o Berenguer de Tolosa—, grans magnats del regne franc, més atents als
embolics polítics del regne —incloses les guerres civils— que no pas a la gestió quotidia-
na dels seus papi. Per això sembla significativa l'aparició de les primeres mostres de l'ac-
tivitat vescomtal a terres gironines: es tracta de judicis celebrats en la dècada dels anys
quaranta. El primer és de setembre de 841 —quan ja devia haver esclatat la sedició del
comte Bernat— i explica el plet entre el bisbe Gotmar i el laic Domènec pel domini d'u-
nes terres i un hort del vilar de Terradelles, al sud de Bàscara (Marquès 1993, 59), en
presència del vescomte Guifré. També són citats dos vescomtes en el citat judici de 850
(o 851) on Lleó pledejà amb el bisbe per la possessió del fisc de Fonteta. En aquest cas
hom citava els vescomtes Ermidó i Radulf, un dels quals havia de ser el vescomte giro-
ní i l'altre emporità, car Fonteta se situava al límit dels seus comtats. Ens preguntem si
aquests vescomtes també disposaven d'una dotació fiscal consistent en l'usdefruit de
diversos beneficis territorials —vil-les— i altres drets públics encomanats a les seves fun-
cions. Poden haver format aquests un conjunt compacte i estable en el temps, com
veiem, en gran part, en el cas dels bisbes? Si aquest fos el cas, com sembla possible, l'ex
de dominis vescomtats coneguts, ja en un context feudalitzat, al sud del -tens conjunt
comtat gironí des de principi del segle XI —Montsoriu, Massanet, Argimon, Brunyola,
Blanes, Lloret... —, podrien formar, si més no en part, la dotació fiscal vescomtal, encara
que això només ho esmentem a tall d'hipòtesi, perquè no podem oblidar les diverses
donacions, vendes i permutes sofertes pel patrimoni aloer de comtes i bisbes al llarg del
segle X, que poden haver transformat notablement, també en el cas dels vescomtes, la
situació dels alous en relació a les dotacions beneficials del segle IX.

Ascens i eclipsi d'un nou casal Sunifred de Cerdanya i
la revolta de Guillem, fill de Bernat de Septimània

Després de la derrota i mort de Bernat de Septimània, sembla que fou Sunifred
d'Urgell-Cerdanya, enfortit pel seu èxit davant els musulmans en l'any 842, qui va rebre
el govern de gran part dels comtats de la Marca i de Septimània, excepte els costaners
del Rosselló i Empúries-Peralada, que trobem sota govern del seu germà Sunyer, ja citat
cap a 835. Aquesta afirmació és una mica fràgil —no tenim cap referència directa de
Sunifred en relació a Girona— perquè es recolza en uns pocs documents; principalment
un diploma del rei Carles el Calb adreçat a un hispà per confirmar-li la possessió de dues
uillae a la Septimània, afer que van investigar el marquès Sunifred i el comte Sunyer, ja
citats (Abadal 1952, 335-337). El títol de marquès aplicat a Sunifred —més descriptiu que
funcionarial— s'aplicava, com ja hem vist, als comtes que acumulaven el govern d'un gra-
pat de comtats a les marques de frontera, on desenvolupaven importants funcions de
comandament militar. Aquest sembla ser el cas de Sunifred, que a més tot indica que fou
el pare de Guifré el Pilós.