Page 44 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

La puixança que semblava adquirir el casal de Sunifred, descendent del comte Bel.ló
de Carcassona, va patir un sotragada cap a 848-849, quan va esclatar la revolta de
Guillem, fill i hereu del rebel Bernat de Septimània executat en 844. Guillem, que sem-
bla voler recuperar els dominis perduts pel seu pare, es rebel-là enmig d'un context polí-
tic més general, la gran revolta que encapçalà Pepí II d'Aquitània contra el seu nebot, el
rei Carles el Calb. Guillem era un altre dels dissortats personatges de la nissaga tolosa-
na que s'enfrontà amb el rei Carles, el botxí del seu pare, i amb els seus fidels. Sembla
que l'any 848 els revoltats portaven la iniciativa i segurament aleshores Guillem eliminà
el marquès Sunifred i el comte Sunyer i s'apoderà dels seus comtats. Això no sigui res
més que una deducció, car les fonts resten mudes en aquest punt, però el cert és que
no se'n sent a parlar més, ni de Sunifred ni de Sunyer. L'any 849 es produí la reacció del
rei Carles; primerament actuà contra Pepí i, durant l'estiu prengué Tolosa i dominà
l'Aquitània. Després s'atansà a la Septimània i ocupà Narbona l'octubre, i mitjançant els
seus homes segurament també recuperà Girona i Barcelona, on va nomenar nous com-
tes entre els seus partidaris —Aleran a Barcelona, Isembard a Empúries, Salomó a Urgell-
Cerdanya i un gairebé desconegut Guifré a Girona-Besalú.

Però Guillem no es va sotmetre fàcilment. El cronista àrab Ibn Hayyan explica com el
fill de Bernat de Septimània havia acudit en plena revolta, cap al 848, a presentar-se a la
porta de la Suda, el palau de l'emir de Còrdova, i li va demanar ajuda contra els seus
compatriotes d'Ifranja (el país dels francs). Aconseguí la col-laboració cordovesa i es pre-
cipità contra el seu país; assetjà Barcelona fins a anorrear-la —la qual cosa vol dir que la
prengué temporalment— i després atenyé Girona i els seus voltants, la qual cosa s'ajusta
a la primera etapa de la revolta. Segurament arran d'aquestes victòries cal entendre la des-
aparició dels seus enemics, els comtes citats. Després de la reacció de Carles el Calb (849),
Guillem va escriure a l'emir, recordant-li tot el que havia fet i que encara persistia en la
lluita contra els seus enemics. L'emir Abd-al-Rahman II reconegué el seu esforç i es dis-
posà a ajudar-lo. Va escriure als governadors de Saragossa i Tortosa —cap referència a
Lleida o Tarragona— per tal que li donessin suport, perquè la seva revolta suposava que
es mantindrien les discòrdies entre els enemics dels musulmans (Bramon 2000, 204-205).
El cronista Al-Makkarí explica que l'any 850 l'emir envià un gran exèrcit encapçalat pel
seu hagib (primer ministre) Abd-al-Karim cap al territori de Barcelona on devastà els seus
voltants, assetjà també la ciutat de Girona, a les rodalies de la qual causà grans estralls, i
se'n tornà (Millàs 1987, 108) sense aconseguir cap fita remarcable, com podem veure.
Aquesta incursió fallida dels andalusins fou el cant del cigne de la revolta de Guillem.
Com podem veure, l'estratègia dels emirs andalusins era molt evident. Es dedicaven
a explotar les dissidències internes dels francs donant suport als rebels, com ja havia pas-
sat en 827, però sense intervenir-hi directament. Només quan les forces dels rebels s'a-
feblien intervenien directament amb les seves forces, tot i que desconeixem si en atacar
Barcelona i Girona els seus objectius eren la conquesta o la simple depredació. Les fonts
d'aquell conflicte no han deixat gairebé cap testimoni del seu abast a les terres gironi-
nes, malgrat la importància dels esdeveniments: l'assalt de Guillem, la reacció de Carles
el Calb i l'atac musulmà, tot plegat en menys de dos anys. Només coneixem les refe-
rències genèriques als estralls a les seves rodalies. En tot cas sembla evident que les
muralles de Girona van aguantar bé, la qual cosa ens parla de l'encert de la seva recons-
trucció i ampliació després del desastrós atac musulmà de 793. Desconeixem els suports
que el rebel Guillem pot haver tingut en aquestes contrades, que poden haver estat
importants, atesa la seva filiació —fill de Bernat de Septimània, nebot del marquès
Gaucelm i nét de Guillem de Tolosa— i l'arrelament de la seva nissaga des de feia mig
segle, per la qual cosa devia conservar molts lligams de fidelitat. Tampoc podem dir gaire