Page 49 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

En canvi no resulta tan senzill precisar la localització de les cases, horts, terres i vi-
nyes que Adroer havia rebut del bisbe en el lloc davant els murs de Girona "et in alio
loco ante muros Gerunde ciuitate domos hortos terras víneas"; no s'esmenta el nom del
terme on se situen aquestes possessions i això podria donar lloc a dubtes si no fos per
la indicació que es troba davant els murs de Girona. Per a nosaltres es trobaven dins els
límits del terme de la ciutat i no pas a cap de les vil•les o termes veïns, car, en aquest
cas, el document hauria esmentat el nom del terme, com havia fet en tots els altres casos
ja citats dels dominis d'Adroer. Si tenim en compte que al nord de la ciutat es trobava
l'antiga seu de Sant Feliu que, amb el seu entorn proper, sens dubte formaria part del
patrimoni episcopal, només ens queda el sector meridional, al sud de la muralla de la
ciutat, al lloc conegut aleshores com 1'alveo Onnaris i des del segle XII com l'Areny, on
es podrien trobar algunes d'aquestes possessions d'Adroer properes als murs de Girona
i on més endavant també hi trobarem el seus hereus, Bonadona i Ponç.
Resulta especialment interessant remarcar que abans de la citada donació, els llocs
indicats davant els murs de Girona eren de domini episcopal, com deduïm de la lectu-
ra del document. Això vol dir que els bisbes havien adquirit l'autoritat –la potestas– sobre
alguns sectors de l'entorn immediat de la ciutat en una data no gaire llunyana, car cap
dels nombrosos preceptes i butlles atorgats als bisbes –la darrera de 899– citava posses-
sions dels bisbes immediates a les muralles, la qual cosa ens fa pensar que el bisbe hau-
ria aconseguit aquests domini entre 899 i 922, segurament mitjançant alguna permuta o
acord amb els comtes, similar a altres registrades a diversos llocs del bisbat durant les
primeres dècades del segle X.
Hem d'aclarir que el domini d'Adroer sobre els béns citats en els preceptes tracta més
de la jurisdicció o domini eminent que no pas de la propietat d'unes terres. La immuni-
tat rebuda del bisbe i confirmada pel rei es referia a 1'exempció de l'actuació de les auto-
ritats públiques sobre els dominis atorgats. El precepte ho deixava perfectament clar
quan deia que `(...)nullus comes nec vicecomes aut viccarius aut aliqua potestas prefa-
tas res inquietare vel aliquid censum exinde presumant accipere(...) ", o sigui que cap
autoritat territorial –comte, vescomte, vicari o altres– podia intervenir o cobrar impostos
als dominis d'Adroer, que retenia la jurisdicció sobre aquests. Es tracta, tècnicament par-
lant, d'un beneficium situat sota l'autoritat reial eminent i cedit al bisbe, però posseït
efectivament per un fidel immunista, un noble del nucli de confiança del bisbe Guiu que
aprofità aquesta estreta relació per aconseguir un precepte que confirmava uns dominis
dels quals ja devia disposar anteriorment. L'esment dels diferents components del bene-
fici atorgat –cases, horts, terres i vinyes– tenia, en la nostra opinió, un caràcter fiscal; es
tractaria de diferents tipus de béns afectats per càlculs fiscals específics, seguint uns
models de tradició romana, segurament modificats amb el pas dels segles.

Bonadona i Eldefred, una parella de la segona meitat del segle X

Abans de parlar de l'evolució del dominis d'Adroer i dels seus possibles hereus, hem
de fixar la nostra atenció en una notable parella noble de la segona meitat del segle X,
Eldefred i Bonadona, que a banda de la seva relació amb el citat immunista, establiren
un lligam molt peculiar, des de les darreries del segle X, amb la seu de Girona.
Gairebé no disposem de notícies d'Eldefred abans de la seva mort, però les que apa-
reixen amb posterioritat són força significatives. El 23 de gener de 978 els marmessors
del seu testament donaven a la seu l'alou que aquest tenia en els termes de Maçanet i
Sant Sadurní de Salzet (Sant Sadurní de l'Heura), amb la condició que ho tingués el
cabiscol Riquer en servei de Santa Maria i, a la mort d'aquest ho tingués un altre clergue