Page 50 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

designat "(...)dum uiuit Richarius presbiter supranominatus caput scolis sancte
Marie (...) teneat et posideat predictum alaude in seruicio sancte Marie (...) et post
obitum suum remaneat alü qui uenturi sunt usque infinem sicut aserie condicionis pro-
batum abemus". Entre els almoiners hi signaven Bella, dita Bonadona, Gausfred i el
mateix prevere Riquer; és a dir la dona del difunt i dos probables parents (Martí 1997,
145). Hem de remarcar que el concepte alou es referia a tots els drets, tant els de natu-
ralesa pública –jurisdicció– com privada –propietat–, en mans dels antics representants
de l'autoritat per delegació, i que al llarg del segle X havien patrimonialitzat aquestes
funcions, així com els termes i drets corresponents. Per això no és agosarat plantejar que
Eldefred provenia d'una nissaga d'antics delegats territorials o veguers que haurien exer-
cit la seva autoritat com a uícarii en el terme de Salzet, de la mateixa manera que, mig
segle després, els seus hereus ostentaven l'autoritat feudal sobre el mateix terme, esde-
vingut un castrum, com veurem més endavant.
Quin era l'origen d'Eldefred? Els documents semblen relacionar-lo des d'abans amb
la rodalia de Salzet. El 19 d'octubre de 956 un Eldefredus actuava com a tutor i almoiner
del testament d'Eldegot, fill d'Esmerad, on aquest deixava a la seu de Girona els seus
alous de Mata i Pins, al Baix Empordà, així com la meitat de la coromina i la vinya que
el seu pare havia rebut del bisbe Guiu (en 936) a la uilla de Vulpellac, molt propera a
Salzet (Martí 1997, 130-131). Aquest Esmerad pot ser un membre de la família comtal
d'Empúries, que va donar al bisbat d'Elna un bisbe del mateix nom entre els anys 916 i
922. Vint anys abans (936), aquest Esmerad havia donat al bisbe Guiu el seu alou de
Palatio Maurore, un terme sencer al sud de la Bisbal, a canvi de rebre l'alou episcopal
de la uilla del Far (d'Empordà) i una vinya, la mateixa citada més amunt, a Vulpellac
(Martí 1997, 118-119), una permuta que reforçava els dominis episcopals al voltant de la
Bisbal i al mateix temps desempallegava el bisbe de l'enutjosa qüestió del domini de la
villa Farus, que enfrontava bisbes i comtes des de mitjan segle IX. Eldefred era per tant
un home important de la comarca, relacionat amb un bisbe com Guiu que eixamplava
el seu alou de la Bisbal i també amb nobles, potser de familia comtal, com els citats
Esmerad i Eldegod, pare i fill amb els quals podria haver estat emparentat, atesa la seva
actuació com a marmessor i almoiner del segon. En el mateix document de 956 signava
com a testimoni un Adroarius del qual no podem assegurar, però tampoc rebutjar, que
es tractés del mateix Adroer citat més amunt a la rodalia de Girona. La seva signatura
com a fidel del bisbe en un document de compra episcopal no seria gens forassenyada,
però es tracta d'un nom prou freqüent en el segle X per poder anar més enllà amb
aquesta hipòtesi.

Sabem que Eldefred havia casat amb Bella, també dita Bonadona, la mateixa que apa-
reixia com a almoinera testamentària en la deixa que Eldefred va fer a Riquer: l'alou de
Salzet. Tots dos tingueren una filla, Ermengarda, que va deixar l'any 988 una esplèndi-
da donació testamentària a Sant Pere de Galligants, consistent en moltes possessions
situades a Tolosella (Santa Eugènia). En el document, els almoiners citats eren Bella dita
Bonadona, l'ardiaca Oliba Llobet, el prevere Freder, fidel de l'anterior i altres, els quals
recordaven que la donació es feia "(...)pro remedium anime predicte Ermengards vel de
genitori suo condam Hellefredi vel de predicta Bonadomna vel de Gauzfredo ", és a dir
en remei de l'ànima de la difunta Ermengarda, del seu pare Eldefred, també difunt, de
la dita Bonadona i de Gausfred, un altre familiar, així com del comte Borrell i la seva
difunta esposa Ledgarda, citats a continuació (Martí 1997, 161-163), un altre indici de l'al-
ta posició política i social d'aquesta família. Si la relació maternofilial de Bonadona amb
Ermengarda no era explícita en el document, sí ho era un any abans (987) quan tingué
lloc la donació del prevere Sendred a la seu, consistent en unes terres a la riba dreta de