Page 125 - Ίστοριών τα σωζόμενα • Historias (Libros I-IV)
P. 125

εὐεργέτην  αὑτῶν,  ἐπέτρεψαν  δὲ  περὶ  τῶν  proclamado  bienhechor,  nombrándole  a  la  vez
       ἀμφισβητουμένων.  [13]  ἐπειδὴ  δὲ  τὰς  χεῖρας  árbitro  de  sus  disensiones.  Tras  amputarles  las
       ἀπέκοψαν,  ἠκρωτηρίαζον  τοὺς  ταλαιπώρους:  manos,  les  seccionaron  la  nariz  y  las  orejas  a
       κολοβώσαντες δὲ καὶ τὰ σκέλη συντρίψαντες  aquellos desgraciados, los castraron, les quebraron
       ἔτι ζῶντας ἔρριψαν εἴς τινα τάφρον.                   las piernas y los arrojaron, vivos aún, a una fosa.

       81  [1]  οἱ  δὲ  Καρχηδόνιοι  τοῦ  δυστυχήματος  81 El infortunio se anunció a los cartagineses, que

       αὐτοῖς ἀναγγελθέντος ποιεῖν μὲν οὐδὲν εἶχον,  ya no podían hacer otra cosa que lamentarlo con
       ἐσχετλίαζον  δὲ  καὶ  περιπαθεῖς  γινόμενοι  τῇ  indignación;  enormemente  dolidos  por  esta
       συμφορᾷ πρὸς μὲν Ἀμίλκαν καὶ τὸν ἕτερον τῶν  desgracia,  enviaron  legados  a  Amílcar  y  al  otro
       στρατηγῶν  Ἄννωνα  πρεσβευτὰς  ἐξέπεμπον,  general,  a  Hannón,  en  demanda  de  ayuda  y  de
       δεόμενοι βοηθεῖν καὶ τιμωρεῖν τοῖς ἠτυχηκόσι.  venganza  para  aquellos  infelices.  2  Despacharon
       [2]  πρὸς  δὲ  τοὺς  ἠσεβηκότας  κήρυκας  heraldos a tratar de la devolución de los cadáveres
       ἐξαπέστελλον       περὶ     τῆς    τῶν     νεκρῶν  con  aquellos  impíos.  3  Éstos  se  negaron  a
       ἀναιρέσεως. [3] οἱ δ᾽ οὔτ᾽ ἔδοσαν, προεῖπόν τε  devolverlos y, además, dijeron a los que se habían
       τοῖς παροῦσιν μήτε κήρυκα πέμπειν πρὸς σφᾶς  presentado  que  no  les  fueran  remitidos  más
       μήτε  πρεσβευτήν,  ὡς  τῆς  αὐτῆς  κολάσεως  heraldos  ni  ninguna  legación,  porque  a  los  que
       ὑπομενούσης  τοὺς  παραγενομένους  ἧς  νῦν  comparecieran les aguardaba el mismo castigo que
       Γέσκων  τέτευχε.  [4]  πρὸς  δὲ  τὸ  λοιπὸν  había  correspondido  a  Gescón.  4  Para  el  futuro
       ἐδογματοποίησαν  καὶ  παρῄνεσαν  αὑτοῖς,  ὃν  decretaron y se recomendaron entre sí castigar con
       μὲν       ἂν        λάβωσιν         Καρχηδονίων,  la  muerte  a  todo  cartaginés  que  cayera  en  sus
       τιμωρησαμένους  ἀποκτείνειν:  ὃν  δ᾽  ἂν  τῶν  manos, y amputar las manos y remitir así a Cartago
       συμμαχούντων  αὐτοῖς,  ἀποκόψαντας  τὰς  al aliado de los cartagineses que capturasen. Y esta
       χεῖρας αὖθις εἰς Καρχηδόν᾽ ἀποπέμπειν. ὃ δὴ  decisión, la cumplieron con rigor.
       καὶ διετέλεσαν ἐπιμελῶς ποιοῦντες. [5] διόπερ  5  Al  considerar  estos  hechos,  nadie  vacilaría  en
       εἰς ταῦτα βλέπων οὐκ ἄν τις εἰπεῖν ὀκνήσειεν  decir que no sólo en los cuerpos de los hombres
       ὡς  οὐ  μόνον  τὰ  σώματα  τῶν  ἀνθρώπων  καί  nacen úlceras y tumores que se inflaman y acaban
       τινα  τῶν  ἐν  αὐτοῖς  γεννωμένων  ἑλκῶν  καὶ  por  convertirse  en  incurables,  aún  más  en  las
                                                                   166
       φυμάτων      ἀποθηριοῦσθαι        συμβαίνει     καὶ  almas . 6 Pues si se aplica un tratamiento sobre
       τελέως  ἀβοήθητα γίνεσθαι, πολὺ δὲ  μάλιστα  tales úlceras, a veces no se hace más que irritarlas
       τὰς ψυχάς. [6] ἐπί τε γὰρ τῶν ἑλκῶν, ἐὰν μὲν  y  conseguir  que  su  acción  corrosiva  sea  más
       θεραπείαν  τοῖς  τοιούτοις  προσάγῃ  τις,  ὑπ᾽  rápida; en cambio, si no se cuidan, por su propia
       αὐτῆς  ἐνίοτε  ταύτης  ἐρεθιζόμενα  θᾶττον  naturaleza corrompen las partes inmediatas, y no
       ποιεῖται  τὴν  νομήν:  ἐὰν  δὲ  πάλιν  ἀφῇ,  κατὰ  cesan  hasta  destruir  los  tejidos  interiores.  7  De
       τὴν ἐξ αὑτῶν φύσιν φθείροντα τὸ συνεχὲς οὐκ  modo  semejante,  a  veces  nacen  en  las  almas
       ἴσχει παῦλαν, ἕως ἂν ἀφανίσῃ τὸ ὑποκείμενον:  podredumbres y gangrenas tales que logran que
       [7]  ταῖς  τε  ψυχαῖς  παραπλησίως  τοιαῦται  entre los seres vivos no haya ninguno más impío ni
       πολλάκις ἐπιφύονται μελανίαι καὶ σηπεδόνες  más cruel que el hombre.
       ὥστε  μηδὲν  ἀσεβέστερον  ἀνθρώπου  μηδ᾽
       ὠμότερον ἀποτελεῖσθαι τῶν ζῴων. [8] οἷς ἐὰν  8 A éstos, si se les concede perdón y benignidad,
       μὲν    συγγνώμην        τινὰ     προσάγῃς       καὶ  creen  que  lo  que  de  verdad  hay  es  asechanza  y
       φιλανθρωπίαν, ἐπιβουλὴν καὶ παραλογισμὸν




     166  Esta digresión sobre la capacidad de ferocidad que se 4a en el ser humano presupone, en Polibio, una aceptación muy
     clara de la teoría platónica de la existencia, en el hombre, de un alma distinta del cuerpo, y que perfecciona con él id ser
     humano. WALBANK, Commentary, hace un breve recorrido de esta teoría en el mundo grecolatino, ad loc., aunque sin
     acentuar demasiado la dependencia platónica de esta doctrina de Polibio.
   120   121   122   123   124   125   126   127   128   129   130