Page 127 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

de la casa dels canonges de la seu al nou emplaçament, al nord de la nova basílica epis-
copal que s'estava bastint. Aquest degué ser el moment en què s'esdevingué l'abando-
nament oficial de les velles dependències que haurien estat situades a l'entorn de Sant
Feliu, tot i que, fins ara, ni les fonts documentats ni les arqueològiques no donen cap
informació sobre la qüestió. Si la canònica de la seu s'instal-là al costat de Santa Maria,
i abandonà definitivament Sant Feliu, era evident que aquest temple havia de crear la
seva pròpia comunitat.
Una nova comunitat volia dir també un abat, un de veritat, no pas honorífic i absen-
tista, com probablement ho havien estat els bisbes vigatans. La recerca d'aquests perso-
natges no és fàcil, car la documentació gironina coneguda del segle X esmenta poques
vegades els abats de Sant Feliu. Després de la mort del bisbe Borrell de Vic, a final de
1017, no s'esmenta cap altre bisbe vigatà en relació a la nostra església. L'Oliba, que era
abat de Cuixà i va ser bisbe de Vic des de començament de 1018, no va ser mai abat de
Sant Feliu. En canvi l'octubre de l'any 1017 s'explica un judici presidit per la comtessa
Ermessenda, al qual va assistir l'abat de Sant Feliu (Rius 1950, 470). Aquest abat era
Blidguer, el mateix Blidgarius abba que signa, el 29 de setembre de 1017, en l'acta d'e-
lecció de l'abat Ramon d'Amer (Pruenca i Marquès 1995, doc. núm. 18), que tingué lloc
en el que probablement fou un sínode del bisbat i on potser el mateix Blidguer també
hauria estat elegit, una possibilitat gens inversemblant si pensem que poques setmanes
abans encara era citat com a abat el bisbe Borrell. Era també el mateix Blidguer que, en
la seva condició d'abat, pactà amb els sagristans de Santa Maria la distribució dels del-
mes i primícies de la parròquia episcopal —Santa Maria i Sant Feliu—, que encara restava
unida. El text parla d'un repartiment complex, car quan es tractava de terres que per-
tanyien als habitants que vivien intramurs, les rendes serien per a Santa Maria, però quan
els habitants vivissin fora murs, els drets es repartirien per meitats entre Santa Maria i
Sant Feliu. No sabem la data d'aquest conveni ni tampoc la del document que els esmen-
ta; de fet foren diversos convenis que degueren començar pels volts del 1020-1030 i es
perllongaren més enllà del 1050, uns anys en què es detecta per una banda l'activitat del
Bonhom, Bonfill i Bonuç, sagristans i clergues de Santa Maria que participaren en els
diversos acords, juntament amb Berenguer, bisbe des de 1052, i per altra el citat abat
Blidguer de Sant Feliu i el seu successor, també anomenat Berenguer (Martí 1997, 340).
Aquest Blidguer sembla ser un membre del casal vescomtal d'Empúries, citat en un
document de l'any 997 (Feliu i Salrach 1999, 34-35), que signava com a sotsdiaca en un
document de venda del seu germà, el vescomte Guillem. Aquest casal vescomtal apareix
estretament relacionat amb la comtessa Ermessenda, car els vescomtes participaren gene-
rosament en la dotació de la canònica de la seu gironina en 1019, una fundació promo-
guda per la comtessa i el seu germà, el bisbe Pere Roger de Girona (Marquès 1993, 182).
La concessió de l'abaciat a Blidguer pot haver estat un component important d'aquestes
bones relacions d'Ermessenda amb una de les grans famílies nobles del bisbat. Una
aliança estratègica, si recordem el conflicte que enfrontà Ermessenda amb el comte Hug
d'Empúries sobre la jurisdicció de l'alou d'Ullastret en 1018 (Marqués 1993, 171-176). Per
tant, no podem rebutjar que la consolidació definitiva de l'abadia de Sant Feliu hagi estat,
en part, una decisió política presa per la comtessa Ermessenda juntament amb el seu
germà Pere Roger per reforçar els lligams amb una poderosa família aristocràtica del bis-
bat en uns moments difícils com el que seguiren a la mort del seu marit, el comte Ramon
Borrell, el setembre de 1017.

Blidguer va ser succeït per l'esmentat Berenguer, que era citat, al seu costat i com el
seu successor, entre els signants dels pactes o convenis acabats amb la seu de Santa
Maria, que es perllongaren durant la segona meitat del segle XI. Diversos convenis feu-