Page 124 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

també Acfredus umilis abba, present en la proclamació del bisbe Guiu com a bisbe feta
a Sant Feliu de Girona en 908 (Villanueva 1850, XIII, 236-238), i Eimo abba, que signa-
va en la donació dels drets de monedatge a la seu de Girona en 934 (Marquès 1993,
126). Tots ells eren abats i no podem excloure que ho fossin concretament de Sant Feliu
de Girona, però l'Acfred citat l'any 908 pot ser perfectament l'abat de Banyoles d'un pre-
cepte reial de 916 (Abadal 1952, 62-64). Que els altres noms no figurin entre els abats
coneguts de les abadies del bisbat de Girona o dels bisbats veïns en aquells anys no sig-
nifica que no ho puguin haver estat, car les llistes són molt incompletes. Cap altre fet
que no sigui la seva signatura en documents episcopals els relaciona amb Sant Feliu, ni
la seva dignitat abacial és acompanyada d'una altra d'episcopal –arxilevites, arxipreve-
res–, com hauria estat lògic si atenem a la condició d'església episcopal, però no seu
episcopal, de Sant Feliu en el segle X, una doble condició que sí testimoniaren els abats
de Sant Feliu de la segona meitat del segle, com veurem tot seguit. Per tant, sense rebut-
jar totalment la possibilitat que alguns d'ells haguessin estat els primers abats de Sant
Feliu, entenem que amb aquests indicis i altres com la manca de referències a una comu-
nitat de canonges a Sant Feliu fins a mitjan segle, no considerem probable que pugui
afirmar-se el seu lligam amb Sant Feliu.

La qüestió dels primers abats s'aclareix amb la seqüència dels citats, de forma explí-
cita des de mitjan segle X. El primer era Teudesind, citat l'any 949 en una permuta de
béns entre el bisbe Gotmar i un propietari local de Torrent, al Baix Empordà, on el bisbe
actuà amb el consentiment dels canonges de la seu, entre els quals el primer citat era
Teudesindo abba Sancti Felicis seu archipresbiter (Villanueva 1850, XIII, 55). El mateix
Teudesindus archipresbiter et abba signava en la consagració de Santa Maria d'Amer, el
mateix any, la qual cosa prova que aquest clergue compartia les dues funcions d'abat de
Sant Feliu i canonge-arxiprevere de Santa María, situació perfectament lògica si pensem
en la dependència de Sant Feliu en relació a la seu de Santa Maria. Uns anys més tard,
en 969, tingué lloc la consagració de Santa Eulàlia de Vallcanera, presidida pel bisbe
Arnulf, on assistí i signà el document de consagració "(..)Raimundus archilevita et abba
Sancti Felicis", un altre cop un clergue que feia compatibles funcions a Sant Feliu i Santa
Maria (Ordeig 1994, 283). Encara era més concloent en 976 el testament citat de
Guadamir o Widimiri archipresbiter et abba; aquest havia testat quan jeia malalt "(...)in
ipso burgo de predicta ciuitate (...)in mansione Sancti Felicis marcir", la qual cosa acla-
reix la condició abacial del testador i una altra vegada establia la doble condició abacial
–de Sant Feliu– i canonical –arxiprevere de la seu de Santa Maria–, car els principals
beneficiaris del testament eren els canonges de Santa Maria i de Sant Feliu (Sobrequès
et al. 2003, 386-389). Guadamir no era un qualsevol: pel seu testament i altres documents
sabem que era fill dels vescomtes de Besalú Guifré i Quíxol, car la repetida referència
als alous familiars a la vall d'en Bas no deixa dubtes sobre aquesta procedència.
Si relacionem totes aquestes notícies amb el citat testament del comte Sunifred de 966,
en el qual aquest deixava tres eugues a les seus episcopals de Barcelona, Osona i Urgell,
que en el cas de Girona esdevenien dues als canonges de Santa Maria i una als canonges
de Sant Feliu, això ens permetria plantejar l'existència de dues comunitats canonicals que
des d'algun moment de la primera meitat del segle X –abans de 949– haurien repartit les
seves funcions entre els dos temples de l'antiga seu episcopal de Santa Maria i Sant Feliu:
el primer hauria mantingut la condició de seu episcopal mentre que el segon caldria pen-
sar que hauria esdevingut abadia canonical, d'acord amb la condició d'abats dels seus rec
els citats Teudesind, Ramon i Guadamir. Però altres dades no confirmen aquesta apre- -tors,
ciació i manifesten més aviat un estret vincle de dependència de Sant Feliu amb la seu
episcopal. En primer lloc cal tenir present que l'antiga catedral no surt mai citada com a