Page 125 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

abadia, cenobi o monestir, a diferència del que passava, gairebé sempre, amb les altres ins-
titucions abacials o monàstiques en general –nombroses– que figuraven als testaments del
segle X. Els documents confirmen l'existència d'abats de Sant Feliu, però no d'una abadia.
Si tenim en compte que la dependència de Sant Feliu respecte de la seu encara era vigent
durant tota la segona meitat del segle X –i la butlla papal de 1002 la va ratificar–, els abats
i canonges de Sant Feliu no serien si no una part dels que formaven la comunitat cate-
dralícia de Girona, que tindrien assignada la cura del segon temple gironí. Però, insistim,
sense formar una comunitat separada ni gaudir de patrimoni propi.
No sabem si després de l'abat Guadamir cap altre clergue de la seu portà el títol d'a-
bat de Sant Feliu, ni tampoc si els abats citats formaven una seqüència contínua, però en
el testament de la vescomtessa Adelaida de Narbona de l'any 990 s'esmentava un alou
"(.. )que , fuit de Sancti Felicis Ierundensis , que la difunta havia comprat "(..)de Arnulfo
episcopo et canonicis Sancti Felicis" (Sobrequés et al. 2003, 469), on es fa evident que el
bisbe Arnulf (954-970) actuava com a cap de la congregació canonical de Sant Feliu, però
en la seva condició de bisbe de Girona, al qual estava subjecta la citada comunitat.
Des de final del segle X, la condició d'abats de Sant Feliu de Girona passà als bisbes
d'Osona. El primer apareix els anys 997 i 998 (Ordeig 2000, 1779, 1810). Es tracta del
bisbe Arnulf de Vic, de la família dels vescomtes de Cardona, que ja havia esmentat el
títol abacial, sense cap advocació, els anys 994 i 995 (Marquès 1993, 156-159) i encara
abans, en 992, quan només era ardiaca de la seu d'Osona (Ordeig, 2000, 1164-1165). Com
Arnulf no havia utilitzat mai aquest títol abans del 992, poc abans de ser nomenat bisbe
d'Osona, pensem que va ser molt a prop d'aquesta data que va rebre el nomenament,
més aviat honorífic, en un moment gairebé coincident amb l'inici de les obres de cons-
trucció del nou palau episcopal i de la nova catedral de Santa Maria, esmentades, per pri-
mer cop, el 995 i 998, respectivament, unes obres que significaren l'allunyament definitiu
de la institució episcopal de Sant Feliu, que la construcció del nou palau episcopal intra-
murs en aquelles dates encara rebla més (Canal et al. 2003, 206-208). La presència
d'Arnulf a mitja dotzena de documents relacionats amb el patrimoni de la seu de Girona,
entre final del segle X i principi de 1'XI, pot ser un indici de les seves preocupacions com
a abat de Sant Feliu. En 994 i 995 va signar entre els testimonis de la donació comtal d'un
alou de Palau-sator a la seu (Marquès 1993, 156-157) i en 995 també hi figurava en la
donació que l'ardiaca Guitart va fer a la seu i al bisbe de les cases que tenia al costat del
nou palau del bisbe (Marquès 1993, 158-159). En 1004 també actuà com a testimoni a
favor dels drets episcopals de Girona en el judici que enfrontà els senyors i veguers de
Tortellà amb el bisbe Ot pels delmes i primícies de les parròquies de Tortellà, Argelaguer,
Sadernes i Talaixà (('atalunya romànica IV, 1990, 72-73). A banda d'explicar la seva sig-
natura pel seu important paper institucional, al bisbe-abat li devia interessar la part que
li corresponia, com a abat, del patrimoni i les rendes de la catedral. Després de la mort
d'Arnulf, el títol abacial va continuar en mans del seu successor, el bisbe Borrell que, l'any
1017, va rebre del bisbe Pere de Girona un jurament de fidelitat, el més antic dels con-
servats a Catalunya, pels feus, alous, castells i l'abadia de Sant Feliu (Villanueva 1850, 288-
289). Segurament hi hauria un altre jurament en sentit invers –del bisbe vigatà al gironí–
però no s'ha conservat, que nosaltres sapiguem. En qualsevol cas era lògic que Sant Feliu
comencés a rebre el tractament d'abadia si ja disposava d'un abat, la qual cosa sanciona-
va el progressiu distanciament de la seu gironina.
Tots aquests noms i dates ens porten a fer una constatació; malgrat la referència als
abats de Sant Feliu des de 949 i a canonges des de 966, pensem que no s'hi començà a
constituir una institució separada fins després del 989, quan se citava per darrer cop –en
el segle X– una donació conjunta a Santa Maria i Sant Feliu. Aquests fets encaixen, com