Page 128 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

dais, de mitjan segle citen aquest personatge en relació al castell de Tudela, per exem-
ple, però només esmentant la seva condició d'abat, juraments que poden ser datats cap
a la darreria de 1057 i on apareix juntament amb el seu germà Ramon de Fornells (Feliu
i Salrach 2000, 828 i 906). Tot sembla indicar que es tractava d'un membre de la nissa-
ga dels senyors de Fornells i fill d'Hug Guillem de Fornells i Ledagarda, personatges vin-
culats mitjançant juraments de fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Almodis des dels
anys 1048 i 1049. Això ens fa pensar que l'abaciat, la concessió del qual era una com-
petència comtal, també en aquest cas havia estat concedit per raons polítiques en les
convulsions dels anys centrals del segle XI, quan els comtes necessitaven tots els suports
en la seva lluita contra la comtessa Ermessenda, en suport a la primera nissaga gironina
coneguda que va donar el seu suport a la jove parella comtal enfrontada amb la vella
Ermessenda. La capacitat dels comtes barcelonins de concedir el títol abacial de Sant
Feliu a un fidel demostra la seva creixent capacitat de control de les institucions gironi-
nes, car en els mateixos anys, a principi de la dècada dels cinquanta, Ramon Berenguer
havia situat Berenguer de Cerdanya com a bisbe de Girona.
Finalment, també coneixem el nom de l'abat Ramon, que l'any 1078 va renovar un
conveni feudal amb els parents d'Arnau Ramon de Sobreportes, entre els quals hi havia
el senescal Guillem Ramon (Canal et al. 2000, 145-146). En el mateix document l'abat
explicava que el conveni era una renovació del pactat anteriorment amb l'abat Berenguer,
el seu antecessor. Això ens permet comprovar que coneixem la seqüència sencera dels
abats de Sant Feliu fins a les darreries del segle XI. Blidguer en la primera meitat del segle,
i Berenguer i Ramon en la segona meitat —fins l'any 1078—, foren els hereus dels bisbes
vigatans Arnulf i Borrell, i dels gairebé desconeguts Teudesind, Ramon i Guadamir, els
primers, pel que sabem, que dugueren el títol abacial des de mitjan segle X.
La consolidació de la nova abadia no va ser senzilla i va anar acompanyada d'un labo-
riós procés de divisió dels drets i alous entre les dues antigues cocatedrals. Ja hem par-
lat del repartiment dels delmes i primícies de la parròquia episcopal, que va començar
en una data propera a 1020, durant 1'abaciat de Blidguer, i encara continuava més enllà
de 1050, en temps de l'abat Berenguer i el bisbe gironí del mateix nom. Encara devia
ser més laboriosa la divisió del patrimoni aloer. L'any 1027 se citava un alou al Mercadal
que afrontava amb una "(..)terra de iam dicta Sancta Maria vel de Sancto Felice"
(Marquès 1993, 188), una cita que palesa encara la unitat patrimonial. En el mateix
terme, un alou que el bisbe havia comprat a Gomarig termenava l'any 1007, en el seu
límit oriental, amb una terra Sancta Maria, mentre que uns anys després, abans de 1031,
ho feia amb terra Sancti Felicis. El mateix alou, que l'any 1007 pertanyia a la seu, abans
de la segregació i partició patrimonial, ja era citat com una possessió de Sant Feliu —i no
de Santa Maria— dues dècades després, un senyal de l'inici de la divisió patrimonial
(Canal et al. 2003, 380). També hem vist com l'any 1047 el testament de Gausfred Vidal
deixava un alou de la parròquia de Sant Martí Vell a repartir entre les canòniques de
Santa Maria i de Sant Feliu. Fins i tot a començament del segle XII restaven alous com-
partits. L'any 1117 el bisbe deixava en feu uns solars situats en l'alou de Santa Maria i
Sant Feliu, en un indret no determinat (Marquès 1993, 363). Sembla, per tant, que a
començament del segle XII el procés de segregació patrimonial restava inacabat.
En relació a aquest patrimoni de la nova abadia canonical, hem de donar constància
de les mancances documentals per a èpoques anteriors al segle XII. Com és natural,
podem explicar l'absència de documentació pròpia en el segle IX i X, quan Sant Feliu
encara pot ser considerada part de la seu, i els seus clergues i patrimoni formen part d'a-
questa. La Col- lecció documental de Sant Feliu de Girona (Marquès, inèdit) només recull
mitja dotzena de documents del segle XI i cap de la primera meitat. Aquestes mancan-