Page 130 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

qualsevol cas, les referències a l'alou episcopal o sector del burg pertanyent a Santa
Maria i al bisbe, i infeudat a la canònica episcopal, documentat des de mitjan segle XI,
deixa sempre de banda cap referència a l'abadia canonical de Sant Feliu i el seu entorn
immediat, que aleshores ja deuria constituir, des de feia poc, un alou diferenciat, no per-
tanyent al bisbe i la seu, un nou testimoni del procés de segregació de l'antic patrimoni
episcopal, unit abans d'aquella època, quan Santa Maria i Sant Feliu formaven encara
una única institució. En qualsevol cas, Sant Feliu s'havia endut la pitjor part en aquesta
divisió. L'extensió del seu alou era molt petita: es limitava al mateix temple i a la seva
extensió al nord on encara devien romandre les antigues dependències episcopals i
canonicals, segurament al voltant d'un claustre que també faria funcions de cementiri.
L'alou també s'escampava cap a ponent, on hi havia l'areny fluvial, aleshores deshabitat.
No fou fins al segle XII que començà a desenvolupar-se la urbanització.
Per acabar hem de dir que no disposem gairebé de cap dada arquitectònica o arqueo-
lògica sobre aquesta basílica de Sant Feliu, deixant de banda una migrada referència a
la seva obra en el repetidament citat testament de Guadamir de 976. No trobem cap altra
referència a la construcció de cap temple en el segle XI o XII, que sens dubte hauria
deixat un rastre en els testaments d'aquells segles, on sovintejaren les donacions ad ope-
rae. D'altra banda, sabem que les obres corresponents a un edifici romànic són del segle
XIII (Canal et al. 2000, 107-110) quan també es documenten deixes testamentàries a favor
de les obres del temple, la qual cosa fa pensar que fins aleshores s'hauria mantingut
dempeus l'antic temple tardoantic, més o menys modificat per les refeccions provocades
pels estralls del temps i les guerres. Només la informació arqueològica podrà, en el futur,
donar més llum sobre aquesta qüestió.

Conclusions

La informació episcopal gironina, juntament amb altres fonts, mostren la singular evo-
lució del temple de Sant Feliu entre els segles IX i XI. Fins a les darreries del segle VIII,
durant l'antiguitat tardana, el martyrium fou també la catedral, malgrat la seva condició
de temple extramurs, fins que pels volts del 800, en temps de Carlemany s'aixecà una
segona seu intramurs, dita de Santa Maria. Al llarg del segle IX els documents mostren
aquesta duplicació de la seu episcopal en esmentar la doble advocació i, en alguns
casos, situant els dos temples dins i fora murs.
Des de començament del segle X hi ha signes de la creixent preeminència de la
basílica intramurs, car les fonts només esmenten Santa Maria com a única advocació.
Però els testaments del segon terç del segle mostren que Sant Feliu encara gaudia de
la condició de segon temple episcopal, servit pels mateixos clergues de la canònica
episcopal, malgrat la presència dels primers abats propis i una tendència a rebre les
donacions testamentàries per separat. L'església de Sant Feliu no fou "despullada" de
la seva condició fins a les darreries del segle X, al mateix temps que hom decidia el
trasllat definitiu de tot el complex episcopal intramurs i l'aixecament d'una nova cate-
dral de Santa Maria. Aleshores Sant Feliu va començar a rebre el tractament d'abadia,
en relació amb els seus bisbes-abats Arnulf i Borrell de Vic entre 993 i 1017, i també
en el context dels pactes feudals que aleshores començaren a desenvolupar-se. Però
això no significava encara la "independència" respecte a la seu episcopal: la butlla
papal de 1002 s'encarregava prou bé de demostrar que l'església de Sant Feliu i de Sant
Narcís romania encara sota domini dels bisbes. El títol d'abat dels bisbes vigatans era
més aviat un títol honorífic, car aleshores Sant Feliu encara no gaudia de patrimoni ni
de jurisdicció pròpia.