Page 134 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

tenim en compte la importància de la resta de les personalitats assistents al judici, no hi
ha dubte que els dos germans pertanyien al més selecte de la noblesa comtal (Marquès
1993, 172 i 175).

I, malgrat tot, una precisió: la major part dels testimonis apareixen amb el seu nom
acompanyat del topònim on tenien la seva possessió principal, que generalment esde-
vingué un castrum poc després, si ja no ho era. D'aquesta manera s'esmentaven Mirono
Ostalensi, Audegario de Mulinello, Raimundo de Pubalo, Arnusto de Bigurio, Geraldo
Caprarensi o Eldemari de Fenestras; altres persontages com Gaucefredo Vitale i Silvio
cum patre suo Lobeto apareixen com a senyors de Pals i Cervià en dates molt poc pos-
teriors. En canvi, no hi havia cap referència als dominis o castres dominats pels germans
Gausfred Bernat i Ramon Oliba —perquè no en tenien— ni tampoc a la seva filiació, la
qual cosa ens fa pensar que hagin estat fadristerns d'algun dels casals nobles del com-
tat de Girona, on desenvoluparen gran part de la seva activitat.
De Gausfred Bernat, que sembla el germà gran de Ramon Oliba i que fou al final de
la seva vida senyor de Lloret de Mar, coneixem la seva relació matrimonial, car era casat
amb Sicars, germana o més ben dit germanastra de la vescomtessa Ermessenda de
Girona i, per tant, filla del vescomte Amat de Montsoriu (Martí 1997, 220-222 i 243-244),
casada en segones noces amb Humbert Odó de Motpalau i mare del bisbe Bernat
Umbert de Girona, unes dades que no ajuden a descobrir els orígens dels dos germans
però que perfilen la seva destacada posició política i social.
La preeminència de Ramon Oliba en l'entorn comtal sembla molt sòlida en aquells
primers anys de la comtessa Ermessenda com a vídua, car el 31 de març de 1020 el tro-
bem signant, com a testimoni, en el document de donació que la comtessa i el seu fill
Berenguer van fer a la canònica de la seu gironina. Es tractava d'un alou format per la
torre rodona amb els murs que hi ha a les dues bandes, amb el casal i pati que hi ha entre
la citada torre i la catedral, un espai ocupat actualment pel claustre i les dependències
orientals del complex canonical. Els testimonis signants del document eren Amado vice-
comes, Udalardus, Reimundus Oliba i Odegarius (Marquès 1993, 184-185), és a dir, el
vescomte Amat de Montsoriu i Ramon Oliba que poden ser identificats clarament, men-
tre que els citats Udalardus i Odegarius siguin probablement Udalard de Begur, fill de
Gausfred Llong, i Otger de Monells, car no coneixem, en aquells anys, altres membres
de l'alta noblesa gironina que portin aquests noms i, d'altra banda, tots dos semblen
membres importants del cercle cortesà de la comtessa Ermessenda en aquells temps.
La presència de Ramon Oliba entre magnats remarcables de la noblesa gironina, assis-
tint i signant en un document tan significatiu per a la comtessa com la donació d'un alou
per aixecar el conjunt canonical de la Seu, fa pensar que Ramon Oliba ja podia ser, en
aquells anys, un personatge molt rellevant del seu nucli més proper, un fidel que pot
haver disposat, ja aleshores, de la seva confiança i, potser, gaudir d'alguns feus comtals
urbans, la qual cosa podria explicar la seva signatura en el document de donació citat.
Pot haver gaudit Ramon Oliba d'algun feu o benefici relacionat ja aleshores amb el cas-
tell de Gironella? El castell existia des de feia més de dos segles, i el costum d'atorgar
fragments de les muralles urbanes a nobles, amb la corresponent dotació fiscal, ja està
testimoniat a Barcelona i Girona en aquells anys, quan podem determinar la torre de la
muralla gironina que en el 1010 tenia Gausfred Vidal de Pals (Canal et al. 2003, 61).
Desconeixem si aquesta situació ja es donava en el cas de Ramon Oliba que aleshores
hauria estat un feudatari o beneficiari comtal en temps de la comtessa Ermessenda. No
sembla una hipòtesi gens forassenyada si pensem en la posició que aquest personatge
sembla ocupar en aquells anys i la que li veurem ocupar, més clarament, a la segona
meitat del segle XI.