Page 138 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

la Gironella, tot incorporant el seu nom com a distintiu de la seva nissaga, i el fill va
remarcar la seva condició de castellà de Gironella en el seu testament de 1134. A més el
castre de Gironella no apareix citat com a pertanyent a cap noble –després dels episo-
dis de Ramon de Cardona i Humbert de Montpalau– en els juraments feudals dels segles
XI o XII ni cap altre personatge, que no siguin els citats Ramon i Guillem de Gironella,
afirma cap mena de vincle amb el castell. Tot això ens porta a pensar que la Gironella,
el castrum expressió de la sobirania comtal a Girona, era en possessió dels nobles que
prengueren el seu nom i el tindrien en feu dels seus senyors, els comtes.
Si Ramon Oliba ja era feudatari i castlà o castellà del castell de Gironella, sens dubte
havia de disposar de feus comtals en alguns llocs propers o dins mateix de la ciutat.
Aquesta relació era evident, mig segle més tard –en 1134–, en el testament del seu fill
Guillem Ramon, quan aquest deixava a l'hereu Ramon "(...)la castellania de Gironella
amb els seus feus (...)que té pels seus senyors els comtes". Malauradament el text, com
acostumava a passar amb tots els testaments, no precisava gens les localitzacions. D'altra
banda el document planteja un altre problema, car distingeix entre els feus comtals d'una
banda i els alous per altra; aquests darrers semblarien els béns que els Gironella tindrien
com una propietat, sense lligams de dependència, però de seguida veurem que aques-
ta distinció no era gaire clara.
El 30 de juny de 1083 es va verificar un testament que ens permet començar a iden-
tificar algunes de les possessions dels Gironella. Es tracta de la darrera voluntat de Pere
Bonardell, un membre de les classes dirigents gironines i propietari de l'extensa coro-
mina de Kallerons situada al Mercadal. Entre altres béns, Pere deixava als seus fills una
arenella –una zona sorrenca– i una vinya situades ultra –més enllà– de la riera de
Bascona –el Galligants a la seva part alta–, que limitava al sud "(...)in fita montius et in
alodio Raimundi Oliba et in alodio de ipsa rocha qui est alodium Sancte Marie sicut aque
partiuntur", és a dir amb una fita o límit de terme, amb l'alou de Ramon Oliba i amb
l'alou de la Roca que era de la seu de Santa Maria i que estava a la carena o divisòria
d'aigües (Martí 1997, 402-403). Tot sembla dir que ens trobem al sud del terme de Sant
Daniel–o vall Bascona– on la carena muntanyosa el separava del terme de Vila-roja –per
això hi havia una fita– i on es trobaven els citats alous. La relació de Ramon Oliba amb
Vila-roja l'estableix, per primer cop, aquest text i com veurem més endavant la mantin-
gueren la seva esposa i els seus fills.
Una qüestió més difícil és establir si Ramon Oliba gaudia d'aquest alou com un bé patri-
monial, qui sap si heretat o comprat, o bé si l'hauria rebut del seu senyor el comte.
Aparentment ens hauríem d'inclinar per la primera opció, car aquest seria el sentit etimo-
lògic del concepte alodium, però a mesura que passava el segle XI, la distinció entre alou
i feu tendia a esvair-se en la mesura que els feudataris consideraven els feus rebuts com
un bé que transmetien als seus hereus sense gaires restriccions. En el cas dels feus com-
tals cal afegir que les etapes de crisi política, com la que enfrontà els hereus de Ramon
Berenguer entre 1076 i 1082 i es perllongà després de la mort del Cap d'Estopes fins a
1086, van afeblir notablement el control comtal sobre l'antic patrimoni fiscal o públic, pro-
gressivament feudalitzat o privatitzat, fins al punt que gairebé no en queda gaire rastre
documental en la primera meitat del segle XII. En el cas de l'alou citat de Ramon Oliba a
Vila-roja, és versemblant la possibilitat que aquest s'originés en una donació comtal, ja que
la primera menció del terme la trobem en 1018, quan la comtessa Ermessenda i el seu fu l
Ramon van donar al monestir de Sant Daniel diversos béns –terres, vinyes i delmes– a Vila
altres llocs. Si els comtes renunciaven al seu domini per dotar generosament un -roja i
monestir de nova creació, sembla probable que, en un context ben diferent, haguessin fet
el mateix en relació a un fidel de la importància de Ramon Oliba.