Page 139 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

El patrimoni de Ramon Oliba també pot haver arribat a les seves mans per altres
camins. El 16 de maig de 1066 els testimonis van verificar el testament d'Arnau Ramon
de Sobreportes on aquest deixava a la seva mare Garsenda, entre moltes altres coses
"(...)una coromina que hi ha davant Girona que té en penyora Ramon Oliba" (Pruenca
i Marquès 1995, 56). Desconeixem si aquesta coromina, situada en un lloc no determi-
nat, es va mantenir en mans de Ramon Oliba i els seus descendents o bé va tornar als
hereus d'Arnau Ramon, però hem de fet notar que la documentació de principi del segle
XII parla de coromines que els Gironella tenien al pla de Girona en feu comtal (Pruenca
i Marquès 1995, 450) o bé en alou (Marqués 1993, 405-407). La referència ens indica com
n'era d'elevat el cercle de relacions de Ramon Oliba, car Arnau Ramon de Sobreportes
era un altre dels senyors dels castells urbans de Girona. Segurament la penyora que
detentava Ramon Oliba era a canvi d'algun préstec o d'algun compromís que Arnau no
hauria tingut temps d'executar i que va deixar per resoldre a la seva mare.

Podem precisar força bé la data de la mort de Ramon Oliba. L'hem de situar entre el
30 de juny de 1083 –quan figura com a propietari d'un alou en les citades afrontacions
de la vall Bascona– i el 17 de març de 1085, quan el seu fill Guillem apareix com a uica-
rius. La seva mort es produí en plena crisi política posterior a l'assassinat del seu sen-
yor, el comte Ramon Berenguer, Cap d'Estopa. Malgrat tot, va deixar a la seva esposa i
els seus hereus una situació prou consolidada, com veurem tot seguit.
Una darrera consideració que ens plantegem en relació a Ramon Oliba va ser també
uicarius o veguer comtal a Girona? La qüestió dels veguers en el context feudalitzat de
final del segle XI va ser analitzada per Bonnassie (Bonnassie 1981, 159-160) que explica
com aquesta antiga figura de govern, ben documentada fins al primer quart del segle XI,
no va ser recuperada fins als temps de Ramon Berenguer III, poc abans del 1100, amb la
funció de vigilar les castellanes i vetllar pel respecte a la justícia comtal, a més, afegim
nosaltres, de mantenir allò que restava de la fiscalitat pública, aleshores infeudada. Pel
que fa a Girona, cap document permet afirmar explícitament que Ramon Oliba hagi estat
veguer, però acabem de veure que el seu fill gaudia d'aquesta condició en 1085, molt poc
temps després de la mort del pare i sembla prou versemblant que la pugui haver here-
tat. D'altra banda no sembla gens sorprenent que un home que posseïa la condició de
feudatari comtal i castellà de la Gironella, el cap del poder militar comtal a Girona, pugui
haver estat també el seu veguer, o sigui el seu delegat per a les qüestions judicials i admi-
nistratives. El seu fill Guillem i el seu nét Ramon reuniren totes dues condicions des de
la fi del segle XI i al llarg del XII i no sembla gens desencertat plantejar que Ramon Oliba
hagi estat el primer a detentar la doble dignitat de castellà i veguer de Girona, potser des
d'una data intermèdia entre els anys 1057 i 1071, si no era anterior.
Recordem una altra dada que reforça aquesta possibilitat. Sembla que Ramon Oliba
va ser membre de la Cúria o Cort comtal de Ramon Berenguer i Almodis, el màxim cen-
tre del poder. Bonnassie afirma que troba un Ramon Oliba –que no identifica– entre el
grup limitat de fidels comtals que van afegir a llurs juraments de fidelitat –el de Ramon
Oliba ja l'hem comentat més amunt– el compromís de no revelar la naturalesa dels con-
sells i secrets que ells i els comtes s'haguessin revelat en confiança, la qual cosa inter-
pretà com un senyal de la seva condició de consellers i curials dels comtes. Com ja hem
vist, tenim raons per pensar que aquest Ramon Oliba citat per l'historiador francès és el
"nostre" Ramon Oliba; a més unes ratlles més amunt –en referir-se als veguers barcelo-
nins– Bonnassie afirma "(...)per la importància de llur funció, els veguers de Barcelona
formen part –almenys durant el regnat de Ramon Berenguer III– de la Cúria comtal"
(Bonnassie 1981, 160), una consideració que encara dóna més versemblança a la vica-
ria de Ramon Oliba a Girona, ja que seria lògic que els veguers gironins també formes-