Page 202 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

pietari, sembla clar que en algun moment entre els anys 881 i 899, la propietat havia
estat traspassada pel bisbe a la seu, probablement per donació testamentària de Teuter,
cap al 888. Tenim una prova d'aquesta afirmació en un altre precepte de confirmació de
les immunitats de la seu gironina donat al citat bisbe Teuter i a la seu gironina l'any 886.
En el diploma no s'esmenta el domini de la vall d'Aro perquè aquesta encara romania
en mans exclusivament del bisbe, segurament fins a la seva mort.
Les referències a vilars, esglésies o molins en el precepte de l'any 899 fa pensar en
un poblament força notable que ja vindria de temps anteriors i que pot ser recolzat per
l'evidència arqueològica. Pel que fa als testimonis d'una cristianització més antiga, dis-
posem de les restes trobades sota la torre del Fum del monestir de Sant Feliu de Guíxols
que Lluís Esteva interpretà inicialment com les restes d'un baptisteri, però posteriorment
han estat avaluades com un monument funerari o mausoleu a prop del qual també es
localitzaren algunes tombes, datades, a grans trets, en l'antiguitat tardana –segles V a
VIII. També són remarcables les restes de Bell-lloc d'Aro on, sobre les restes d'una villa
altimperial, s'aixecà una tomba monumental o memoria que donà lloc al temple de Sant
Esteve de Filafamis, citat en el segle X i a l'església romànica de Santa Maria de Bell-lloc
a partir del segle XI. A Romanyà de la Selva es localitzaren diverses tombes tardoanti-
gues al voltant de l'actual església de Sant Martí i blocs de pedra que podrien corres-
pondre a un temple o monument de l'època. Finalment podem documentar el jaciment
de l'església antiga de Santa Cristina d'Aro, on es localitzà un monument funerari que
donà lloc a un temple paleocristià, tal vegada ja dedicat a Santa Cristina i estretament
relacionat amb l'indret de Malvet, un temple citat per primer cop l'any 968 (Nolla (ed.)
2002, 183-187). Tots aquests exemples serveixen per definir un espai relativament huma-
nitzat que mostra punts de continuïtat entre l'antiguitat tardana i l'alta edat mitjana, car
els indrets on s'aixecaren els primers monuments cristians foren després els llocs de les
esglésies medievals i, per tant, els principals centres de poblament. Per tot això, i mal-
grat la prudència amb la qual cal fer les projeccions ante quem, pensem que indrets com
Romanyà, Bell-lloc d'Aro, Santa Cristina d'Aro o Sant Feliu de Guíxols ja devien ser
alguns dels centres estructurants del territori abans del segle IX, i correspondrien a
alguns dels uillares o termes menors citats genèricament en el precepte reial de 899.

Les possessions comtals en la primera meitat del segle X

Des de final del segle IX -i en paral-lel amb la descomposició de l'autoritat reial- es
consolidaren les nissagues comtals que des d'aleshores serien les governants del territo-
ri. És probable que al comtat de Girona aquest procés fos complex, car a final del
segle IX hom esmenta els comtes Delà i Gausfred que semblen del tronc de Sunyer
d'Empúries, i només a principi del X sembla arrelar el casal del difunt Guifré el Pelòs
amb la figura del seu fill Guifré Borrell. Amb aquesta nova nissaga també apareixen les
primeres referències a activitats comtals a la vall d'Aro, que poden haver-se desenvolu-
pat en un marc de conflictes jurisdiccionals amb els bisbes.
La relació de la vall d'Aro amb aquesta situació i també amb la geografia d'alguns dels
seus termes veïns es fa evident en un document de l'any 914 que explica com la com-
tessa Garsenda, vídua del comte Guifré Borrell, mort tres anys abans i, segons sembla,
filla del comte Sunyer d'Empúries, va comprar la meitat de la vall de Llagostera (amb les
seves vil•les, vilars, esglésies, terres, cases...) pel preu de 500 sous. En definir els seus
límits, la vall "(...)affrontat de orientis in termines de valle Arace vel Penitense sive in
mare" (Rossell 1945, 409). La venedora, anomenada Emo, havia rebut això del seu pare
Sisegundus. Es tractava del domini immune d'un terme que els avantpassats de la vene-