Page 223 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

qui en tenien moltes sota el seu domini, com en el cas dels bisbes. No disposem de gai-
res exemples d'aquests personatges, però en 1019 veiem el cas d'un litigi sobre una illeta
del riu Fluvià entre els representants del bisbe, senyor de la villa de Bàscara, i Bernat, sen-
yor de la villa veïna de Calabuig, als límits entre els comtats de Besalú i d'Empúries i en
el veïnatge del comtat de Girona. Un dels arguments decisius per demostrar la pertanyen
terreny a Bàscara –un altre cop un conflicte de jurisdiccions o termes– fou demos- -ça del
trar que el dret de tasca sobre la producció es donava a Bradilane ministrale Sancte Marie,
igualment com ipsum censum (Marquès 1993, 176-178). Cal entendre que la referència a
Sancta Maria com l'advocació de la seu de Girona, mestressa de la villa de Bascara des
de feia més de dos-cents anys. El citat Bradilae o Bradilà, seria, per tant, un determinat
tipus de ministerialis, un equivalent als batlles que a partir del segle XI s'encarregaren del
cobrament de tributs i altres tasques per delegació dels senyors locals.

Difusió i límits de les vil•les abans de l'any 1000

Pel que fa a la difusió territorial de les vil•les ja en el segle IX, no tenim cap dubte
que aquestes termenaven totalment el territori d'un pagus, territorium o comtat com el
de Girona, i podem cercar algun territori concret per adonar-nos-en. En el volum ante-
rior ja hem demostrat com al voltant del terme de la ciutat de Girona s'escampava una
munió de vil-les i vilars que termenaven les unes amb les altres, moltes de les quals –una
quinzena– ja estaven documentades en el segle IX en un radi de set o vuit quilòmetres
al voltant de la ciutat (Canal et al. 2003, 369-371), Aquest fet es pot comprovar en altres
casos, per exemple als diversos documents referits a les vil-les de Monells i Fontanetum
(la Bisbal), a la plana empordanesa i en el límit amb el comtat d'Empúries, definides amb
els seus termes i límits. En el primer cas, disposem d'un precepte d'immunitat de l'any
890 que esmenta la uilla Mulinensis, amb els seus vilars de Surdes i Filkarolas (Sords i
Figueroles); el terme definit –Monells– afrontava amb els termes d'altres vil•les i aques-
tes eren uillam Cardonarias, uilla Crucilias, terminio Sancto Saturnino, Fornels i uilla
Planiles, és a dir, Corçà, Cruïlles, Sant Sadurní de l'Heura, un desconegut Fornels i Planils
(Roura 1986, 66; Mallorquí 1999, 36-40). Totes elles són identificables, actualment, com
a pobles o veïnats, excepte Fornells, que pot correspondre al terme conegut des de la
fi del segle X com Riosicco, entre Sant Sadurní i Millars, que actualment forma el veïnat
de Rissec, travessat pel torrent del mateix nom.
L'altre cas és el més conegut de la Bisbal, on la formació d'un important domini epis-
copal des de les darreries del segle IX (Abadal 1952, 133-134. Marquès 1993, 73) permet
identificar un conjunt integrat per les tres vil•les de Fonsedictus, Fontanetum i Palatio
Maurore, avui la Bisbal, Fonteta i el Puig de Palau (al sud de la Bisbal), respectivament.
A més cal citar els vilars Maurello i Julio al sud del Palau, i Apiolas (Abellars) i Ventinach
(desconegut) a Fonteta, respectivament. I també podem esmentar la villa veïna de
Vulpiliaco (Vulpellac), citada molt poc després amb totes les altres, l'any 904, en la con-
sagració de l'església parroquial de Santa Maria de la Bisbal (Catalunya romànica VIII
1984, 102-103). Com podem veure, les vil-les van donar lloc a pobles actuals, excepte el
cas del Palatium Maurore, segurament situat al turó del convent de Sant Francesc, un
quilòmetre al sud del nucli de la Bisbal, que desaparegué en quedar integrat en l'alou
episcopal segurament ja en el segle X, però que va deixar durant segles el topònim del
puig i barri del Palau en aquell indret, avui un barri de la Bisbal. Tot plegat ens permet
assegurar l'existència d'un continuum territorial format per deu vil-les que limitaven les
unes amb altres; en alguns casos –Monells, Palatio Maurore i Fonteta– amb llurs vilars
que, a diferència de les vil-les, en poques ocasions han fet arribar llurs noms fins als nos-