Page 222 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

pensar en les poques vegades que els habitants de les uillae episcopals devien veure
llur senyor. Això ens planteja l'existència d'un nivell o jerarquia de govern més "local",
aquell que seria representat pels uicarii i altres càrrecs com els centenarü.
Malauradament aquests personatges només són citats genèricament als textos com, per
exemple, als preceptes reials quan s'esmenten els diferents nivells o càrrecs públics
comtals. Però coneixem algunes situacions on potser es citaven aquests personatges
que exercien el poder local. Els podem anomenar dominio senyors locals, a manca de
res millor. En trobem a dos judicis que enfrontaren el bisbe Teuter, senyor de la uilla
Olianus, amb Andreas, primer, i Adisclus, després, per un problema de límits entre la
citada vil-la episcopal i les veïnes de Bellcaire i Torroella de Montgrí, en els anys 881
i 889 respectivament. Si analitzem detingudament els textos veurem que no es tracta
de cap litigi sobre la propietat, sinó d'un conflicte de límits ja que cada part afirma que
les terres litigades pertanyen a llur villa respectiva. Adiscle de Torroella hagué de reco-
nèixer que la terra que considerava del seu domini (..)plus pertinet ( ..)ad iam dicta
uilla Olianus que est de supradicto episcopo quam ad uillam Torrocella pro quibus eam
requiro (Marquès 1993, 78-80), per tant reconeixent que es trobava dins el terme d'Ullà
—de domini episcopal— i no dins el terme de Torrocella —de Montgrí—, mentre que l'al-
tra disputa discutia el domini d'unes terres que segons el representant del bisbe
"(..)sunt infra termines de uilla Uliano (...)illas debent esse de supradicto episcopo
(...)per preceptum dompni regís quod illi fecerunt ad iam dicta Sancta Maria et Sancto
Felici ad proprio, mentre Andreu de Bellcaire argumentava que les terres (...)non cas
teneo iniuste, sed per legis ordine eos teneo per aprisione et per preceptum regís et per
partibus de supradicta uilla Bitinga sicut ceteri spanifeciunt, és a dir, mentre el repre-
sentant del bisbe argumentava el domini episcopal amb la possessió dels successius
preceptes reials que des de principis del segle IX confirmaven la possessió episcopal
de la villa d'Ullà, Andreu de Bellcaire ho va fer amb un altre precepte reial que li havia
estat atorgat seguint el règim jurídic dels spani, que assegurava la pertanyença de les
terres a la villa de Bellcaire. Era evidentment un problema de límits entre dos termes
i es resolgué amb una nova fitació entre Ulla i Bedenga-Bellcaire, en l'únic cas con-
servat d'un judici dels segles IX-X que no es resogué indiscutiblement a favor dels bis-
bes, car les terres quedaren repartides entre els dos termes. A més, el bisbe Teuter i
Andreu acordaren que, des d'aleshores, aquells que tinguessin les terres en podrien
gaudir amb plena seguretat dins els límits de les vil-les respectives: "(...)unusqusque
teneat et possideat usque ad ipsa petras fixas per illorum uillas divisione, iudicent atque
defendant et securipossideant quisque in perpetuum quieto ordine" (Marqués 1993, 71-
73). En qualsevol cas, sembla clar que els conflictes esmentats no tractaven de propie-
tat sinó de jurisdicció —a quina villa pertanyen les terres—, cosa que ens fa pensar que
els citats Andreas de Bellcaire i Adisclus de Torroella eren els domini, uillici o senyors
locals —el primer segurament un hispanus— que disputaven amb un altre senyor local
molt més poderós, el bisbe Teuter, una qüestió de jurisdicció territorial que els afecta-
va. A nivell més general, aquest plantejament és compartit per autors com Salrach que
en referir-se al conjunt de la Marca Hispànica afirma: "(...)debía haber muchas villas
con poderosos locales (domini, patroni, ciri illustres) que poseían más tierras que otros,
percibían rentas dominicales, tenían encomendados y hacían de intermediarios entre
el colectivo y la autoridad condal. Actuaban como beneficiarios y ejercían funciones de
carácter público como la exigencia de servicios militares y la recaudacion fiscal, de la
cual totalmente o parcialmente se debian beneficiar" (Salrach 1999, 401).
Els senyors o domini de les vil-les —laics o religiosos— devien ser en molts casos nobles
de les famílies comtals, vescomtals o vicarials que governaven a la vegada diverses uillae,
per això disposaven de personal adscrit al seu servei, especialment quan es tractava dels