Page 217 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

als més avançats de l'estudi. Encara no disposem de cap descripció física de com era
una uilla, segurament perquè no les sabem identificar. Desconeixem si tenien un
poblament concentrat, dispers o mixt, si les uillae s'articulaven al voltant d'alguna
domus o curtis més o menys fortificada, residència principal que continuava la tradi-
ció de les uillae del baix imperi, o bé si resultaven d'agregacions noves, en què el
paper de les esglésies rurals havia estat fonamental. Poden ser alguns dels stallia o
cases fortes documentades en l'edat mitjana plena, les hereves d'aquests llocs centrals?
El cert és que no ho sabem, però resulta interessant observar, per exemple, les cases
fortes documentades i descrites a la comarca del Pla de l'Estany entre els segles XI i
XII –se'n poden identificar més d'una vintena–, cadascuna a un poble o veïnat, gene-
ralment molt a prop o adossada a l'església, i que foren habitades per nissagues de la
petita noblesa que prengueren el nom del poble, gairebé sempre una uilla documen-
tada abans de l'any 1000 (Constans 1985, 99-125). No ens consta que aquesta relació
entre cases fortes i esglésies s'hagi estudiat més enllà de les monografies locals, espe-
cialment en època altmedieval. En aquest punt no hem d'oblidar la feina feta al palau
de Foixà, un gran edifici existent a Maçanet de la Selva, que fou excavat de manera
sistemàtica en els anys noranta. Les conclusions evidenciaren l'existència d'un gran
edifici residencial des de l'època del baix imperi romà –segle V–, que evolucionà i es
mantingué al llarg de tota l'alta edat mitjana. A partir dels segles XII-XIII se'ns fa pre-
sent com una casa forta relacionada amb la nissaga de nobles locals anomenats Palau,
feudataris dels vescomtes de Cabrera, els senyors del lloc. Els Palau emparentaren amb
els Foixà, que també deixaren llur nom a l'edifici, que es mantingué com una resi-
dència nobiliària i un centre de gestió durant segles (Llinàs et al. 2000, 100-168). A
Itàlia, les conclusions sobre l'evolució del poblament rural entre l'antiguitat tardana i
l'alta edat mitjana al nord del país fan afirmar a les autoritats arqueològiques més pres
"(...)els hàbitats altmedievals són identificables amb més dificultat que els -tigioses que
establiments romans. No només per la pobresa de les estructures (...)sinó perquè es tro-
ben a sota dels hàbitats medievals i sovint dels actuals, indici segur de l'èxit del pobla-
ment altmedieval a les nostres contrades" (Brogiolo 1996, 107-110), remarcant una evo-
lució encara poc coneguda allà com ací. Si l'intent de descripció de les uillae
altmedievals resulta debades, encara ho és més l'assaig de descripció dels uillares o
vilars, que semblen identificar-se amb els veïnats, però de vegades també amb les
vil-les petites. En qualsevol cas, sense gaires possibilitats de definició estructural, per
la mancança de dades textuals i l'absència d'informació arqueològica. Senzillament,
cap vilar altmedieval català ha estat excavat, que nosaltres sapiguem, ni potser estem
en condicions d'identificar-los. Tot això resulta una mica frustrant, però més endavant
plantejarem alguna hipòtesi sobre aquestes mancances, que poden oferir-nos alguna
explicació coherent. Definitivament, si podem més o menys contestar la pregunta de
què era una villa, no estem en codicions d'afirmar com eren.
Malgrat tot, algun cop la documentació escrita ens proporciona alguns indicis, bé que
més tardans, sobre la possible existència de "llocs centrals ", equivalents a les domus,
curtes o mansos dominicos citats sovint com a llocs directors o centrals de les vil-les als
políptics de molts monestirs carolíngis. És el cas de la uilla Olmedo, citada a final del
segle X i fins ara no localitzada, però que nosaltres situem a Santa Maria de Montnegre,
com veurem tot seguit. La uilla s'esmenta per primer cop en 996 en relació amb els se-
nyors de Cervià, Llobet i Avierna, que hi compraren diversos drets (To 1991 a, 200). A
principi del segle XIV el prior de Santa Maria de Cervià va ordenar un capbreu de les
possessions del monestir a Santa Maria de Montnegre, document estudiat i cartografiat
per Elvis Mallorquí (Mallorquí 2000 b, 185 i 208-209), on sobresurten els personatges de
Pere i Joan d'Om, el primer d'ells titular d'un capmàs a la cellera del lloc, al veïnatge de