Page 213 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

com a beneficiaris del mateix alou, és possible que la relació dels donadors –el clergue
Guitart i Bernat Gausfred de Pals–, sigui de parentiu. Per tant, podem pensar, raonable-
ment, que el clergue Guitart podia ser un membre de la nissaga dels senyors de Pals que
posseïa els feus rebuts dels seus parents, però sota la senyoria del monestir.
Una relació feudatària semblant passava, probablement, amb els alous de la parrò-
quia de Santa Cristina que Guitart va donar –potser seria millor dir retornar– a la canò-
nica de la seu. La presència del bisbe i la canònica de la seu de Girona era evident, des
dels segles IX i X, al terme de Santa Cristina. Segurament, ací com a tot arreu, l'alou de
la seu havia estat repartit entre els seus clergues com a feus, encara que aquests quan
testaven havien de retornar-los a la senyoria superior.
Les relacions de feudalitat no ens haurien de fer creure que tots els termes de la vall
d'Aro, i dels seus veïns haguessin caigut exclusivament en els marcs de dependència de
les institucions i nissagues esmentades fins ara. El testament del laic, i segurament noble,
Bonfill Donuç (any 1067) sembla que disposava amb tota llibertat dels seus alous propers
a la vall, i els donava a institucions fins ara no esmentades: "(...)dimissit Sancto Michaeli
de Crudiliis (..alodio quod habebat apud Sancti Martini de Romaniano quod fuit de
Amato Atonis (..)cenobio quoque Gallicanti Sancti Petri dimisit (...)equos et equas habe-
bat apud Sanctum Stephanum de Filafamis (...)cum domibus, terris et vineis" (Blanco
1991, 91), és a dir, va deixar a Sant Miquel de Cruïlles l'alou que tenia a Sant Martí de
Romanyà, mentre que els cavalls i les eugues que tenia a Sant Esteve de Filafamis (Bell-
lloc d'Aro) els va deixar a Sant Pere de Galligants. Gràcies als testaments de mitjan
segle XI, també podem notar com el costum de situar els alous o béns esmentats als ter-
mes fiscals o vil-les s'havia perdut. El quasi monopoli eclesiàstic de la producció de tex-
tos escrits, especialment quan es tractava de testaments, però també en els documents
feudals, feia que les parròquies haguessin esdevingut el marc territorial de referència.

Conclusions

La vall d'Aro és un dels casos més ben coneguts que expliquen l'evolució de les
estructures polítiques en l'àmbit d'un comtat català entre els segles IX i XI; la transfor-
mació d'una monarquia com la carolíngia, hereva de l'antiguitat tardana i més centralit-
zada, cap a les formes feudals més fragmentades i locals. En els seus orígens la vall se'ns
presenta com una unitat territorial d'àmbit intermedi entre el pagus o comitatus i la villa
o unitat bàsica d'administració local, que l'any 881 va ser atorgada pel rei Carloman al
bisbe Teuter de Girona cum omni integritate, és a dir amb tots els drets de l'autoritat
pública, d'acord amb els costum d'atorgar districtes territorials a les institucions eclesiàs-
tiques per al seu manteniment. La ratificació de la donació en el precepte reial de
l'any 899 esmentava genèricament els vilars i les esglésies de la vall i constitueix un tes-
timoni fefaent del seu poblament i la seva organització laica i eclesiàstica a la fi del
segle IX. Des de començament del segle X hom s'adona de la creixent intromissió com-
tal en el terme, d'acord amb la consolidació de les nissagues comtals en el control del
territori, concretament els descendents de Guifré el Pelós. Coneixem indirectament els
acords a què arribaren el bisbe Guiu i el comte Guifré II entre 908 i 911, a més de les
compres que la seva vídua Garsenda va fer en 922 i que se situaven dins el terme de
Solius, En algun moment imprecís del segon quart del segle X fou fundat o restaurat el
monestir de Sant Feliu de Guíxols, probablement per voluntat dels comtes Sunyer i
Riquilda, que fou dotat amb la jurisdicció sobre el seu territori immediat i també amb els
alous dels hispans d'un grapat de termes propers, alous que foren objecte de litigi entre
el monestir i els senyors de Pals al llarg del segle XI. Durant la segona meitat del segle X,
el monestir va reforçar la seva posició amb un precepte reial en 968 i donacions com