Page 209 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

de Sant Feliu. Igualment hem vist com l'any 939, es definien els termes de Malvet, la
villa on hi havia l'església de Santa Cristina, i aquests arribaven fins al mar, pel costat
de ponent del terme de Sant Feliu, al lloc de la punta i la cala del Canyet. El fet que el
terme parroquial de Santa Cristina envoltés el terme del monestir de Sant Feliu per totes
bandes fa pensar que el terme del monestir hagi estat anteriorment gran part de la fran-
ja litoral de l'esmentada parròquia fins a la fundació –o restauració– de l'esmentat
monestir, segurament entre els anys 911 i 939. D'altra banda, resta el dubte sobre el nom-
bre de vil•les o termes localitzats dins la citada parròquia de Santa Cristina. –o de la vall
d'Aro. En principi podem pensar que n'hi havia només una, la villa de Malvet, esmen-
tada per primer cop amb aquest nom l'any 922, i amb els seus límits ben descrits el 939.
Per la banda de llevant, és a dir cap al mar, Malvet afrontava amb el torrent de les
Figueres, diversos eixarts o artigues, com la de Bonelde i de Bujons, aquest darrer situat
en el límit entre Santa Cristina i Sant Feliu, i finalment arribava fins al citat Canidello o
Canyet, a ponent del monestir. En cap moment s'indica que el terme de la villa de
Malvet arribi fins al mar, per la banda de llevant, és a dir fins a la Platja d'Aro; en canvi
acabem d'explicar com el document del 1041 defineix el terme parroquial de Santa
Cristina i el fa arribar fins al mar, entre Sant Feliu i Fenals. Això sembla que vulgui dir
que, entre Malvet, Sant Feliu i Fenals hi havia un altre terme o villa, pertanyent a la
parròquia de Santa Cristina. Pot tractar-se d'una villa que portés el curiós nom de
Benedormiens (com n'hi havia una altra que es deia Benevivere, avui el poble de Biure),
que va donar el seu nom al castell quan aquest va ser aixecat poc abans del 1041. Però
això només és una conjectura.
L'excepcionalitat d'aquest document –l'acta de l'aixecament, dotació rendística i infeu-
dació d'un castell– demana que ens aturem en l'anàlisi del fet i els seus protagonistes.
La historiografia catalana acostuma a explicar l'aixecament de molts castells termenats en
el segle XI com un acte obert de rebel lió o al marge de l'autoritat comtal, un fet que
encara seria més evident en un comtat com el de Girona on gairebé no s'esmenten cas-
tells abans de 1040 i, en canvi, se'n citen dotzenes durant els anys següents.

Una breu ullada a la personalitat del magnat Gausfred Vidal de Pals ens ha de pro-
metre copsar el significat de la presència de la gran noblesa territorial en els afers de la
vall d'Aro. Gausfred és un personatge principal del comtat de Girona, que figura en
moments tan significatius com el judici sobre l'alou d'Ullastret que enfrontà la comtessa
Ermessenda amb el comte Hug d'Empúries en 1019 (Marqués 1993, 176-178), o la cita-
da dotació del castell de Benedormiens en 1041. Va morir a les darreries de 1046 car 11
de febrer de 1047 els seus marmessors, entre els quals hi havia la vídua Quíxol, van
donar fe d'una donació del seu testament als canonges de la seu i de Sant Feliu de
Girona (Martí 1997, 262-263). Desconeixem en quina època començaren a manifestar-se
els interessos de la seva nissaga a la vall d'Aro, però hem de recordar que l'any 1014, el
document de reconstrucció de la donació comtal de l'alou d'Espanedat al monestir de
Sant Feliu de Guíxols manifestava l'assistència del mandatarius Udalard, que represen-
tava el difunt Gausfred, dos noms repetits en la família dels senyors de Pals.
Les relacions, sovint tempestuoses, però de vegades pacífiques i cordials, entre els se-
nyors de Pals i el monestir són citades amb freqüència en la documentació des de mitjan
segle XI i s'ajusten força bé al clima de conflictes propi de l'època de la primera revolució
feudal. L'any 1052 es va establir un conveni entre l'abat Arnau i Bernat Gausfred de Pals,
hereu del citat Gusfred Vidal, mort l'any 1047, a través del qual el magnat va rebre (..)alo-
dium sancti Felicis iam dictis de Fenals (..)cum iso alodio de Tovada et exceptus alodium
sancti Amantü (...)simil modo concesssimus per vivolarium (..)omne illud quod habebat
(...)citra rivum Aradis sicut aqua discurrente terminat usque in mare" (Martí 1997, 263).