Page 216 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

(Riera 2003, 41-87), Castelló d'Empúries (Negre 1958, 89-172. Puig 1996, 47-77), Torroella
de Montgrí (Negre 1949, 78-128), Ullà (Martí 1985-1986, 49-62) o Vilamacolum (Badia
1992, 35-61), cap d'elles al comtat de Girona, així com el citat estudi global que elabo-
ràrem en el volum precedent d'aquest llibre sobre les vil-les i els vilars de l'entorn de
Girona. Com podem veure encara queda molta feina per fer.

Els problemes arqueològics de les vil•les i els vilars altmedievals

El principal problema que planteja avui la historiografia de les vil-les i els vilars alt
catalans, i per tant dels gironins, és l'absència gairebé total d'informació -medievals
arqueològica precisa. No podem dir que no s'hagin dut a terme prospeccions en
poblats i indrets medievals abandonats, per exemple al lloc de Sant Romà de Sidillà,
amb un nucli compacte al voltant de l'esglèsia preromànica que ha estat datada en el
segle X, però amb restes ceràmiques de cronologia molt extensa, que poden anar des
de les brunes i grises descrites genèricament com a anteriors a l'any 1000, fins a les
més ben cuites dels segles XII i XIII (Bolòs 1984, 208-212). Les restes descobertes del
vilatge segurament corresponen als seus moments finals, en l'edat mitjana plena. El
lloc de Sant Esteve de Caulès Vell (Caldes de Malavella, la Selva) és important per
diverses raons, entre les quals destacaríem el fet que sigui un indret abandonat d'en
segle XV, enturonat i d'accés no pas fàcil i lluny d'àrees densament habitades, -çà el
que l'han preservat de l'agressió i de la destrucció, que és de dimensions reduïdes,
inferiors als 1000 metres quadrats, i que ha estat objecte d'excavacions arqueològiques
d'una certa magnitud. Tanmateix, al costat d'aquests avantatges cal comptar amb els
inconvenients, entre els quals, sobretot, la forta imatge de la darrera etapa que marca
la reconstrucció històrica del l'hàbitat i que fa molt difícil saber qué és originari i què
és afegit. Certament l'església, molt senzilla, és carolíngia, amb una fase inicial potser
anterior, amb un conjunt de tombes antigues, anteriors a l'any 1000, situades a migdia
del temple. Molt més complicat és saber com era, en origen, el poble i com va evolu-
cionar. S'ha explicat com un hàbitat de repoblació de vers el 800 a partir de l'existèn-
cia d'una torre de guaita, de caràcter militar, baiximperial (segles IV o V), a partir d'una
troballa de material ceràmic imprecisa. Potser sí o potser no, però semblaria més fac-
tible proposar a tot l'establiment una cronologia inicial del segle VII o VIII. Es podria
tractar d'un castellum, en el sentit de lloc d'habitació enlairat de certa entitat que, amb
una certa autonomia, no tindria entitat jurídica i formaria part de la ciuitas de
Gerunda, segons defineix Isidor de Sevilla a les Etimologies (XV, 2, 4). L'orografia del
lloc, les dimensions reduïdes, les característiques de l'hàbitat i, fins i tot, l'existència de
la torre, s'adirien millor amb la hipòtesi que plantegem. El lloc, sense talls en l'ocupa-
ció, hauria perdurat fins a la baixa edat mitjana. És un jaciment que caldria reestudiar
de cap i de nou i on caldria realitzar noves excavacions i noves anàlisis de les estruc-
tures existents. També al vilatge anomenat el Carrer del Sastre, al nord-oest de
Calonge, que podria correspondre al uillare Rivofredo citat en 945 (Marquès 1993, 128-
129), car se situa a prop de la riera del mateix nom, on es detectaren restes de nom-
brosos edificis escampats i fragments ceràmics d'època romana i d'altres altmedievals,
però de cronologia incerta, sense cap intervenció arqueològica sistemàtica (Badia
1984, 188-189). Aquests són els millors exemples, però la incertesa cronològica impe-
deix identificar les fases més antigues i definir, per exemple, les característiques estruc-
turals del poblament. En el seu estudi sobre el terme de Tossa entre els segles IX i XII,
Mario Zucchitello remarca el poblament dispers al voltant de l'antiga església de Sant
Vicenç, avui l'ermita de Sant Bartomeu, lluny de la costa (Zucchitello 1998, 82-94),
però no podem assegurar si aquesta situació corresponia als moments primerencs o bé