Page 221 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

habitants de les vil-les afectades a llurs funcions, amb la diferència que, en aquest cas,
no calia cap precepte d'immunitat car els comtes i llurs subalterns formaven part de l'a-
parell estatal carolingi, si més no, en el segle IX. Tenim el cas d'un judici que va tenir
lloc en 850 en el qual es va demostrar que un cert Lleó havia obtingut vint anys abans
en beneficium determinats drets a la villa de Fonsedictus per donació del comte
Gaucelm, posteriorment revocada i atorgada a la seu gironina (Marquès 1993, 69). Si
tenim en compte que al judici no es discutia la legalitat de la donació, sinó la seva revo-
cació posterior, sembla evident que els comtes podien remunerar els seus subalterns
amb drets fiscals a les vil-les sota la seva autoritat. No podem ignorar que aquest sis-
tema començava des del capdamunt; el mateix Carlemany en el seu Capitulare de uillis
vel curtibus imperü, de principi del segle IX, recordava en el primer capítol que esta-
blia aquesta normativa perquè ...)Uolumus ut uillae nostrae quae ad opus nostrum
seruiendi institutas habemus(...) (Boutrouche 1968, 252), és a dir que es tractava d'una
ordenació establerta per aquelles uillae que l'emperador destinava al seu servei perso-
nal. Aquest era el principal sistema de retribució d'aquells que ostentaven funcions
públiques –clergues o laics, generalment nobles–, a tots els graons de l'escalafó impe-
rial. No calia un sistema de distribució tributària complicat perquè els ingresos fiscals
eren percebuts i gastats in situ, començant pels termes que els monarques assignaven
a llur servei propi. Aquest sistema s'aplicava a tot l'imperi i els bisbats i monestirs en
foren els grans beneficiats com, per exemple, el cenobi de Sant Martí de Tours, aixe-
cat en el segle V, que va rebre desenes de donacions reials, ratificades sistemàticament
pels monarques francs entre el segle VIII i X, des de Carlemany fins a Hug Capet. Sant
Martí va veure reconeguda la seva potestas sobre trenta-una uillae, totes situades en el
seu entorn proper, al nord, al sud i a la riba del Loira, la qual cosa indica llur funció
de proveïment del cenobi, al qual podien accedir per les vies fluvials (Noizet 2001, 48-
50). En tots els casos es tractava de vil•les senceres i la donació i ratificació reial con-
firmava el caràcter fiscal o públic de la donació, car els textos afegien fórmules sem-
blants a les emprades als diplomes atorgats als bisbes gironins. De passada això ens
permet afirmar que els políptics o inventaris de les uillae o curtes pertanyents a mones-
tirs d'època carolíngia, amb totes llurs possessions i persones, que procedeixen gene-
ralment de donacions imperials o reials, han estat interpretats generalment com a des-
cripcions de propietats (Toubert 1990, 29-33). En canvi nosaltres pensem que cal
interpretar-los com a inventaris de tots els drets públics –impostos i serveis– que els
citats monestirs haurien rebut dels monarques.
A Girona, la donació reial de vil-les amb immunitat en el segle IX no fou patrimoni
de l'església episcopal: altres institucions religioses i magnats laics també en van rebre.
Tenim l'exemple de les Salas seu Palatioluin quod uocatur Merlac –la Cellera de Ter–,
uilla atorgada en una data desconeguda però posterior a 843 pel rei Carles el Calb i rati-
ficada en 860 al monestir de Sant Medir i Sant Genís (Pruenca i Marquès 1995, 30). Més
endavant, en 898, el comte Gausfred i quinze dels habitants de la uilla van discutir la
donació i tractaren de recuperar la jurisdicció del terme, però van perdre el judici
(Pruenca i Marqués 1995, 33-36). Coneixem també els casos de vil-les atorgades pels
monarques a fidels laics, especialment abundants a la fi del segle IX, però també casos
més antics com el de la comtessa Rotruda, filla del comte Berà i esposa d'Alaric
d'Empúries i Rosselló, que en 846 va donar al seu fill Oriol tres vil-les situades al Rosselló
i al Conflent –Trullars, Palol i Comba– (Marca 1688, doc. núm. 837), que mostren, ja en
el segon quart del segle IX, l'existència d'un procés de patrimonialització dels dominis
d'origen públic per part de les nissagues comtals.
Més enllà de personatges com els bisbes, comtes o familiars seus, que tenien una
autoritat "eminent" sobre les vil-les –una potestat certament força llunyana, només cal