Page 219 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

dones, infants, vells i adolescents i que és el reflex d'una petita comunitat de camperols
i ramaders. És segur que mai va posseir cap esglesiola, tal com van posar de manifest les
excavacions en extensió. Altrament aquell cementiri on hi ha molt poques superposicions,
amb tombes ben arrenglerades i que recorda, en petit, els grans cementiris merovingis de
les Gàl-lies, estava perfectament estructurat, amb els enterraments marcats i ben definits.
La uniformitat en els tipus de tomba i la manca d'altres dades no permet anar més enllà
que oferir una cronologia global al cementiri, ferma tanmateix, però ser incapaços per
poder filar més prim. Només la presència de sepultures antropomorfes, més o menys
desenvolupades, ens ajuda a fixar una cronologia del segle X majoritàriament.
Interessa recordar, també, que és estranya la presència d'inhumacions solitàries. Com en
vida, en la mort hom cerca la companyia dels altres. Les notícies d'enterraments solitaris no
són, sovint, altra cosa que troballes casuals sense una exploració extensiva de l'entorn.
Aquest és un camp d'investigació només iniciat i que haurà de donar, en un futur,
pautes fermes per conèixer l'evolució del poblament entre l'antiguitat tardana i l'alta edat
mitjana i aprofundir en l'estudi del fet parroquial en una época mancada de textos clars
i definitoris. Queda, però, encara molt per fer.

Antiguitat, funció i govern de les vildes

L'antigor d'aquesta organització territorial en vil-les és força anterior a l'any 1000, tal
com podem observar en els documents que des de principi del segle IX van atorgat els
monarques carolíngis a bisbes i monestirs. En aquest punt el cas de Girona és molt signi-
ficatiu, car el precepte de l'emperador Lluís de 834 esmentava la donació d'una dotzena
de vil-les feta pel seu pare Carlemany a la seu de Girona (Marquès 1993, 57-58) que esde-
vingueren més de vint a final del segle. 1 no hi ha cap raó per pensar que aquest fos un
fet excepcional o especificament gironí. Només cal llegir la documentació dels mateixos
anys en altres territoris propers. Per exemple al bisbat de Barcelona el primer precepte
conservat d'un monarca carolingi –Carles el Calb– a un bisbe de Barcelona –Frodoí–,
esmenta un grapat d'esglésies i vil-les donades amb immunitat en 878 (Fàbregas 1995, 190-
192). També al bisbat d'Urgell, on la documentació de l'Arxiu Capitular de la Seu indica
una organització territorial en uillae des de começament del segle IX (Baraut 1979, 28-49)
i molt especialment a les nombroses actes de consagració d'esglésies parroquials del bis-
bat –una quarantena entre els segles IX i X (Baraut 1978. 49-110), on habitualment s'es-
menta que les esglésies han estat aixecades per iniciativa dels habitants: "(...)in uilla
Campillas –857–, (...)in uilla que uocabulum Garexer -871–, (...)in uilla scilicet Baltarga
–890–, (...)in uilla uocitata Kanavita –900–, (...)in uilla uocitata Torre –912"–, entre molts
altres exemples. També al bisbat d'Elna (Martínez i Rossignol 1975, 139-156) hom reflec-
teix la mateixa situació. D'acord amb la nostra prospecció, els documents del segle IX i
principi del X referits als quatre comtats del bisbat de Girona esmenten més de cent cin-
quanta vil-les i vilars, vint-i-cinc dels quals de domini episcopal, fet notable si tenim en
compte la migradesa documental d'aquell segle, però que no deixa cap dubte sobre quin
era el model bàsic d'organització territorial vigent aleshores.
Les vil-les eren àmbits que tenien diverses dimensions, i si ens referim a les estructu-
rals, fonamentalment dues: eren el marc convivencial d'una comunitat humana, general-
ment pagesa, però també eren la unitat administrativa bàsica de l'estat carolingi i llurs pre-
cedents, la peça fonamental de l'engranatge públic on començava l'actuació de llurs
funcionaris –comtes, bisbes, vescomtes, vicaris, jutges o ministeriales– i el primer graó
d'actuació de les seves competències administratives, judicials, tributàries o militars. Sobre
aquests últims aspectes la documentació gironina ofereix aportacions prou interessants.