Page 94 - Esmorzem Falla Passeig 2023

Posa’m un Instagram de la casa amb allioli!

van criar a prop del motor de Rosalia, d’ací el seu malnom. Vicent de Rosalia re-
presentava la figura del llaurador per excel·lència, i cuidava i estimava les terres
com si foren una part d’ell. La natura era llesta i després de tot aquest esforç, amor
i dedicació diària es transformava en una collita immillorable, d’on alimentava
a tota la família al complet.
Era un dia assolellat quan el meu cosí Andreu i jo ens vam ensenyar a com
agafar l’aixà, una ferramenta que en aquells moments era més llarga que nosal-
tres. Per una banda, estaven els meus cosins Benet i Jose, fent cavallons i per l’altra
Vicent i Fran ficant canyes, mentre el meu oncle Vicent ho supervisava tot. Pel
que fa als meus germans, Òscar i Sergi, feien la guerra pel seu compte carretó
amunt i carretó avall. Respiràvem aire pur i un encisador l’aroma de taronges.
Gaudíem tots gaudint de la natura treballant i no paràvem de riure, escoltant als
majors contant acudits i anècdotes. La veritat és que era un moment molt especial.
De sobte, a les 10 en punt ma uelo Vicent va dir “xiquets, esmorzem?”. Andreu
i jo ens vam mirar i els dos al mateix temps vam dir “això que és?”. Ma uela junt
amb ma mare i les meues ties, Mer, Mari i Tere, havien preparat uns entrepans
de truita amb llonganissa i tomàquet natural del terme, una bona amanida i
pebre amb salmorra. La meua cosina Isa, l’única dona en l’horta, es va unir també i no parava de somriure...
Andreu, Isa i jo ens vam quedar bocabadats de l’esmorzarot que ens estàvem pegant, veiem com el meu uelo i el seu fill Vicent
pegaven trago de la bota, barrejada per vi i mistela de la cooperativa, i tots érem molt feliços, no paràvem de somriure, gaudíem
de la natura, de les terres de ma uelo i, del més important, de la família.
Cada any repetíem el mateix ritual fins que el físic del meu uelo va dir prou, a causa del seu desgast portant totes les terres,
una fotracada de fanecades, ell a soles. Vam haver de traslladar aquest ritual als bars del poble. En primer lloc, quedàvem tots al
pi redó, un emblema a Benifairó de la Valldigna, on familiars i amics l’utilitzaven com a punt de trobada i d’acomiadament. Els
xiquets jugaven, pujaven a les rames, mentre els llauradors aprofitaven l’ombra per a descansar una estona. Molts records i tots
bons ens porta aquest emblema del meu poble.
Després decidíem on anar: Bataller, Àncora, Alexis, Poliesportiu, Avinguda, Llar dels Jubilats… Els últims esmorzarots amb
ma uelo els vam fer a Simat de la Valldigna, al Trinquet, just al costat del Monestir Santa Maria de la Valldigna. Recorde com si
fora ahir quan el cambrer venia per a prendre nota. Ma uelo sempre alçava el braç amb el puny tancat i deia “jo el vull com el
puny”. Ho feia per a dir que li ficara només mig entrepà, ja que després de tota la vida acostumat a la pallissa física al camp, ara