Page 150 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

ponent afrontava amb la synagoga iudeorum, mentre que al nord ho feia amb la cate-
dral de Santa Maria (Martí 1997, 160-161). Les afrontacions no deixen lloc a dubte
sobre la seva situació: es trobava en un dels angles de l'actual placa dels Apòstols,
entre el palau episcopal i la catedral, un espai aleshores urbanitzat i limitat per les res-
tes de l'antiga muralla, que encara podem veure, a llevant. L'espai fou objecte de suc-
cessives reformes des de les darreries del segle X fins al segle XVII quan adquirí la
fesomia actual de plaça barroca (Marquès 1968, 29-34). A banda d'informar-nos sobre
la disposició urbanística d'un sector de la ciutat, que altres fonts posteriors confirmen,
el document ens interessa ara per aquesta referència a una sinagoga jueva, una notí-
cia que ens parla d'una comunitat jueva organitzada i ben relacionada, pel que sem-
bla, amb les instàncies més altes del poder gironí, car d'altra manera no podríem
entendre la seva situació a tocar del palau del comte Borrell II i la seu episcopal. Cap
altra notícia ens ha arribat d'aquest edifici, que pot haver estat afectat per les obres de
construcció del nou palau episcopal i la seu romànica, començades ja a la fi del segle
X. No sabem la data exacta o aproximada del seu trasllat, però no degué ser gaire pos-
terior, car a la transformació del segon replà de la ciutat vella en un espai episcopal
–amb canònica, temple, palau i xenodoquium– no li devia escaure la conservació en
el seu interior d'un edifici tan allunyat del cristianisme com una sinagoga, per la qual
cosa proposem, hipotèticament, el seu desplaçament cap al sector baix de la ciutat, el
futur call jueu, en una data primerenca del segle XI, en el mateix sector urbà on tro-
barem les posteriors sinagogues documentades.
La segona notícia la trobem molt poc després, l'any 1002 en la butlla atorgada pel papa
Silvestre II al bisbe Odó, on se citaven tots els drets i possessions de la seu de Girona
entre les quals "(...)terciam partem de ipsa moneta de civitate Gerunda simul cum ipso
censu de ipsos iudeos, on sembla evident que els iudeos" citats són els de la civitate
Gerunda", esmentats amb "(...)terciam partem de ipso teloneo de ipsos mercatos(...)"
(Marquès 1993, 70). Ara sembla encara més evident l'existència de la comunitat jueva
gironina, car el document es conserva en original i no ha estat posat en dubte per ningú,
ja que entre altres raons el mateix papa va atorgar butlles a diverses institucions eclesiàs-
tiques catalanes en les mateixes dates (Sobrequés 1961, 3-4). La importància d'aquesta
referència és encara més gran si entenem que el censu o cens esmentat no tracta de cap
renda relacionada amb la propietat, sinó de l'impost territorial i personal ben present en
la documentació catalana dels segles IX i X. Per tant, la butlla papal confirmava l'adjudi-
cació a la seu i el bisbe del dret a percebre un impost, que se citava enmig d'altres drets
fiscals com la moneta o monedatge, adjudicat als bisbes des de 934, i la tercera part dels
teloneos o drets sobre els mercats, molt més antics, car ja s'esmentaven com una donació
de Carlemany als preceptes reials del segle IX. Aquest aclariment és necessari perquè ales-
hores podem comprendre que els jueus eren reconeguts com una comunitat diferencia-
da, dins la qual s'organitzava un sistema de cobrament d'impostos distint de la comuni-
tat cristiana i, tal vegada, gestionat pels mateixos jueus. Però això només ho podem
suposar. En qualsevol cas es tracta d'un nou reconeixement de la personalitat de la comu-
nitat jueva gironina que completa la seva existència en el pla religiós manifestada per la
referència a la seva sinagoga en el document anterior, catorze anys abans. Desconeixem
des de quina data els bisbes gironins tenien dret a percebre els censos dels jueus, però
ha de ser una data posterior al 922, quan reberen l'últim precepte reial d'un monarca
carolingi en què, entre els drets fiscals reconeguts a la seu, no hi figuraven els esmentats
censos (Marquès 1993, 37). En qualsevol cas, no ha de tractar-se d'una donació reial, car
en el segle X els monarques carolingis havien perdut tota llur capacitat executiva, més
aviat pot originar-se en una donació comtal, com la del monedatge del comtat de Girona
que el bisbe Guiu va rebre del comte Sunyer en 934 (Marquès 1993, 43). Ara bé, això no