Page 184 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

als aspectes judicials: a les uillae episcopals les autoritats públiques no poden intervenir
en aspectes com les causas o fredas (judicis i multes) ni tampoc imposar-se als fideius-
sores (fiadors), així com no podien imposar les mansiones i paratas, els drets d'alberg
dels funcionaris en trànsit. A banda d'aquestes exempcions, els preceptes dels anys 834
i 844 només esmentaven el dret dels bisbes al terç dels impostos del pascuario i del telo
que es cobraven a tots els mercats del bisbat. El bisbe no tindria drets sobre la resta -neo,
dels fisci (drets públics), que per tant serien competència del comte i els seus funciona-
ris. encara que les altres reddibitiones, igualment exceptuades als preceptes, podrien
referir-se al conjunt o gran part de les prestacions tributàries. Malgrat aquest dubte, pen-
sem que els comtes i els seus delegats també podien actuar als termes episcopals en
l'àmbit de les seves competències, aquelles no especificades als preceptes. Caldrà espe-
rar a les darreries del segle IX per veure aparèixer noves fórmules en els preceptes reials
com ara el dret a cobrar el censum o tribut sobre la producció que ja tenien dret a cobrar
els bisbes de Barcelona als seus dominis des de 844, però que en relació a les uillae
episcopals gironines no s'esmentà fins a 899. Les fórmules utilitzades en aquest precep-
te, citades més amunt, fan entendre que aleshores els bisbes ja disposaven de la pleni-
tud de la potestas (autoritat) a les uillae de la seva jurisdicció. Per tant, a les darreries del
segle IX el bisbe podria actuar a Parietes Rufini imposant la seva potestas en una sèrie
de qüestions entre les quals trobaríem els drets militars com 1'ostem i les scubias (serveis
militars), les calcinas o manteniment d'obres públiques, i molt especialment el censum
o tribut sobre la producció. De tota manera, a les darreries del segle IX l'autoritat dels
monarques carolingis era tan feble que pensem que la insistència de preceptes com els
dels anys 891 i 899 sobre aquestes qüestions, que en teoria eixamplaven l'autoritat epis-
copal sobre els seus dominis, eren més aviat producte de les demandes episcopals plan-
tejades per les creixents interferències comtals que no pas altra cosa.

Com podem entendre la donació en el segle IX al bisbe d'un conjunt de drets públics
sobre un grapat de uillae escampades pels quatre comtats gironins, gairebé totes a
menys de vint-i-cinc quilòmetres de Girona? La raó la podem trobar en una frase empra-
da en el precepte de 891 on s'explicava que la seu episcopal tenia dret a esperar aquests
ingressos procedents del fisc "(...)in almoina pauperum et stipendia clericorum ". O sigui
que es tractava més aviat d'una obligació de l'Estat de remunerar els bisbes per al man-
teniment de les funcions assistencials –l'almoina dels pobres– i per a la remuneració o
estipendi dels seus clergues. La fórmula ens permet entendre la relació estreta de l'Estat
i l'Església en època carolíngia, car el manteniment de l'estructura eclesiàstica era una
competència estatal. En el cas dels bisbats i monestirs s'efectuava mitjançant els drets i
béns públics de determinats termes atorgats mitjançant preceptes reials, mentre que les
parròquies eren mantingudes mitjançant el decimum eclesiàstic, definit a bastament a les
dotacions d'esglésies parroquials dels segles IX i X. Era originàriament el delme o desena
part del tribut principal, el censum, en l'antiguitat tardana, però no sabem si aquesta era
encara la seva característica en època carolíngia. La proximitat a la ciutat episcopal de
Gerunda explica la importància de grans termes com els de Parietes Rufiní i Castellum
Fractum, car els seus ingressos havien de servir per al manteniment quotidià de la munió
de clergues –stipendia clericorum– i els serveis –almoina pauperum– desenvolupats per
la seu gironina.

L'origen d'aquestes dotacions era anterior a l'etapa carolíngia. Des de l'època del baix
imperi era normal que els emperadors atorguessin béns i drets públics de determinats
termes fundi o uillae– per al manteniment dels bisbats i, més endavant, de les abadies.
Aquest costum es va mantenir –si no es va reforçar– als regnes germànics posteriors.
Trobem, per exemple, que l'any 696 el rei merovingi Childebert III va atorgar un pre-