Page 185 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

cepte d'immunitat on s'especificava que cap autoritat podria "(..)in curtis vel uillas ipsius
monasteriae (..)ad causas audiendum vel freda exigendum seu mansiones autgaratas
vel qualisqum que retributionis(..) ", o sigui que les autoritats públiques no podrien
actuar judicialment a les vil-les o termes sota domini abacial, ni imposar multes o indem-
nitzacions, ni exigir el dret d'albergar els funcionaris i la seva comitiva o cap altra retri-
bució pública, car aquestes competències les ostentava l'abat beneficiari. Una fórmula
molt semblant a la utilitzada en el primer precepte gironi de l'any 834 on es deia que
Y...)nullus iudex publicus (...)in possessiones memorate sedis(..) podria (...)causas judi-
ciario more audiendas (..)aut ,freda exigenda (..)aut mansiones vel paratas faciendas
(...)nec reddíbitionis". Sembla clar que es tractava del mateix conjunt d'excepcions, de
naturalesa principalment judicial, però també fiscal, aparegudes a dos preceptes separats
per gairebé segle i mig. Per això pensem que si els reis merovingis del segle VII ja ator-
gaven preceptes d'immunitat a les institucions eclesiàstiques, aquestes també devien
existir en època visigoda al sud dels Pirineus, encara que no se n'hagi conservat cap,
segurament per les pertorbacions provocades per la conquesta islàmica del segle VIII.
El cap moment cal confondre la potestatem de què estava dotat el bisbe amb la pro-
pietatem de les terres i béns mobles, si més no amb el sentit que modernament donem
al mot. Disposem de documents del segle X referits a determinats sectors de l'antic domi-
ni de Parets Rufí, on diversos propietaris feien compres i vendes, com veurem més enda-
vant. Per això no cal confondre els dos conceptes; el primer –la potestas– fa referència
a l'autoritat de què gaudia el bisbe per delegació reial i el seu dret a rebre l'obediència,
impostos i serveis deguts a l'autoritat per part dels habitants de les uillae, mentre que la
propietat podia estar molt repartida, sense excloure que un dels propietaris fos el mateix
bisbe, com sembla deduir-se d'alguns documents del segle X.
Queda clar que Parietes Rufini pertanyia a l'extens conjunt de termes que –amb els
drets i béns fiscals– havien estat atorgats als bisbes gironins per al manteniment de les
seves funcions i dels seus clergues, però encara hem d'aclarir sota quin títol jurídic man-
tenien la seva possessió. És evident que els bisbes no n'eren propietaris car en el seu sen-
tit actual aquest concepte, ni cap altre de semblant s'utilitzava en els preceptes recaptats
dels reis fins a començament del segle X. De fet els diplomes carolingis esmentaven la
titularitat o autoritat pública –estatal o reial–, sobre els citats béns i drets i els llocs on s'a-
plicaven –les uillae– que havien estat cedides als bisbes, encara que aquests reconeixien
periòdicament la potestat reial sobre aquesta i les posaven sota la protecció reial, una
manera d'intentar frenar els intents d'usurpació del patrimoni episcopal que començaven
a abundar des del segon quart del segle IX, per obra dels comtes i els seus fideles.
Beneficium és el concepte que millor defineix la modalitat de possessió dels llocs,
drets i béns en possessió del bisbe i la seu episcopal. Es tracta d'una donació revocable,
en la qual el titular o propietari –el monarca en el cas de béns fiscals– els donava amb
la condició que el possessor –el bisbe– reconegués la titularitat eminent del monarca, un
fet recordat sistemàticament a cadascun dels preceptes d'immunitat. A canvi d'això es
renovava automàticament la possessió episcopal. Aquesta consideració, i el respecte dels
bisbes cap a la figura dels monarques carolingis, fins i tot quan aquests ja havien perdut
–en el segle X– gairebé tot llur poder efectiu, explica que l'episcopat gironí trigui fins a
mitjan segle a considerar les uillae de la seva dotació com alous de la seva propietat.
Ho farà quan la potestas reial ja no sigui res més que un record.
Quina era l'extensió i els límits d'aquesta uilla o benefici episcopal de Parietes
Ruffini.? La documentació del segle IX ens permet observar que per la banda de ponent
s'esmenta com a més proper el terme parroquial de Sant Gregori, citat en la donació del
bisbe Teuter als canonges de la seu en 887 i separat històricament de Parets Rufí pel