Page 188 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

aquests es trobava el uillarem Monteraso qui est in terminio F(T)oliane, una referència,
malgrat algun error en la transcripció, a l'actual mas de Mont-ras del terme de Taialà, que
afrontava amb la citada uilla Teudílane (Taialà), amb la riera del mateix nom, amb el
terminio Frugello, l'actual mas Forgell i amb una terra de Sant Feliu que es referia, segu-
rament, a l'església de Sant Feliu de Parietes Rufini.
Ens trobem, per tant, davant un terme menor, un uillare, pertanyent a un altre de
major, una uilla, que sens dubte era Taialà. El bisbe havia segregat el terme menor i l'ha-
via donat a Adroer, segurament a canvi de la fidelitat d'aquest, com s'encarrega de pre-
cisar el precepte reial, que es limita a ratificar la donació. Sembla evident que el terme
de Mont-ras era del bisbe, com també ho era el terme major de Taialà, al qual pertanyia
el citat uillare. La donació presenta característiques tradicionals que, d'una banda, pre-
serven l'ordre jurídic antic, que podem anomenar carolingi, car el donant era una auto-
ritat pública, el bisbe, que cedia un bé fiscal a un fidel i alhora es preserva la suprema
potestat reial mitjançant el precepte de confirmació. Però d'altra banda, també presenta
característiques noves, que podem anomenar feudalitzants, car la donació es feia sense
restriccions. No es tractava per tant d'un beneficium, i la relació entre donant i receptor
només quedava vinculada mitjançant la fidelitat personal i no per l'exercici de cap fun-
ció pública, un lligam més proper als feus del segle XI que no pas als beneficis del IX.
Què era el terme de Taialà, amb el seu vilar de Mont-ras, abans del 922? Si formava part
dels dominis episcopals que tenien el seu origen en una donació reial, com era que no era
citat a cap del sis preceptes del segle IX? Podríem argumentar que no totes les possessions
episcopals eren citades als esmentats preceptes; aquests només esmentaven les possessions
procedents del fisc reial, donades i confirmades pels reis, mentre no es citaven les dona-
cions procedents de propietats particulars. Però aquesta no és una explicació vàlida en el
cas del uillare Monteraso, car en demanar el bisbe la confirmació del rei, estava reconei-
xent l'origen public o fiscal dels béns i drets afectats per la citada donació. L'origen del
domini sobre Mont-ras era, per tant, públic i només podia procedir d'una donació reial ini-
cial al bisbe, sobre la qual no hi ha constància directa a cap precepte anterior.
Ara bé, disposem d'altres indicis indirectes per aclarir la qüestió. Podem estar davant
uns termes –Taialà i Mont-ras– que formessin part d'un altre de més gran, raó per la qual
no caldria que haguessin estat citats anteriorment, el terme major els inclouria. I de quin
terme es podria tractar? Si observem les afrontacions de Mont-ras, ja hem vist que limi-
tava al sud amb terres de la propera església de Parietes Rufini, una església avui tras-
lladada de lloc amb el nom de Sant Feliu de Domeny. Les seves restes més antigues
encara s'observen un quilòmetre al sud de Mont-ras, en el petit nucli disseminat de
Domeny a tocar de l'autopista. Aquesta proximitat és una raó per defensar que
Monteraso i el seu nucli major de Teudilane haurien format part, en el segle IX, d'un
extens domini episcopal format, sens dubte, per diversos termes, i que portaria el nom
del nucli principal, Parietes Rufini, on segurament hi havia la domus o residència prin-
cipal, possiblement d'origen romà, que hauria donat el nom a tot el conjunt.
Tenim una altra raó, encara més poderosa, per defensar el vincle de Mont-ras i Taialà
amb Parets Rufí i l'alou episcopal. Després de 922 només trobem una altra referència a
Taialà abans del segle XII, quan apareix com el centre d'una parròquia dedicada a Sant
Narcís, des de 1107. Es tracta del testament del arxiprest i abat de Sant Feliu, Guadamir,
que en 976 deixava –o retornava– l'alou que tenia al terme de Foilano (Todilano) a la
seu de Santa Maria de Girona, amb la condició que el conservés el prevere Adalbert
mentre visqués; en el mateix document Guadamir deixava tot el seu pa i vi –segurament
censos o bé tasques– que tenia al citat terme de Todilano (aquest cop ben transcrit) per
a l'obra de Sant Feliu i per als seus canonges. Com podem veure, el document planteja