Page 189 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

l'existència de lligams del terme de Taialà amb els abats de Sant Feliu i aquest lligam s'a-
fermaria posteriorment. Les notícies sobre aquest terme són molt escadusseres i cal arri-
bar a principi del segle XIII per trobar-nos amb textos que parlen del domini de l'abat
de Sant Feliu de Girona sobre Taialà. I aquí és on trobem el probable desllorigador del
problema: la senyoria episcopal i de la seu de Girona sobre Parets Rufí i la de Sant Feliu
sobre Taialà tenen segurament un origen comú. Hem de recordar que, des de principi
del segle IX, Santa Maria i Sant Feliu formaven una seu episcopal amb dues esglésies,
que tingueren un procés de segregació al llarg del segle X i principi de 1'XI, quan Sant
Feliu es consolidà com una abadia independent i passà a gestionar un patrimoni propi,
segregat de l'episcopal. Per tant a principi del X, Taialà i Mont-ras encara formaven part
d'un extens terme episcopal, del qual calia començar a distingir alguns dels seus ele-
ments —uillae i uillares amb els seus noms— que començaven a ser donats a fidels del
bisbe, com el citat Adroer, mitjançant procediments que encara s'assemblaven als bene-
ficis tradicionals, però que cada cop s'apropaven a les incipients formes feudals, com
mostra el testament de l'abat Guadamir en 976. Un cop endegat el procés de divisió
patrimonial entre Santa Maria i Sant Feliu, l'inicial terme episcopal hauria estat dividit,
segurament en el segle XI, i una part atribuïda a la nova abadia independent, segura-
ment seguint tendències que ja s'obervaven en la segona meitat del segle X.
En els mateixos dies que va ser promulgat el precepte adreçat a Adroer, el bisbe de
Girona en va rebre un altre, ja citat, dedicat a confirmar els seus drets episcopals. No era
cap novetat: es tractava del setè document atorgat pels monarques als bisbes gironins des
de 834, el vuitè si hi afegim la dotació inicial de Carlemany, desapareguda però esmenta-
da en el precepte de l'emperador Lluís. La principal novetat del precepte de 922 era que
la seva redacció es produïa en un moment d'extrema feblesa del rei Carles el Simple, en
les mateixes dates que esclatava una gran revolta que posaria fi al seu regnat uns mesos
després. La collita de preceptes adreçats aleshores a les institucions i magnats catalans
només la podem entendre si ens fem una idea de la personalitat de Guiu, el bisbe gironí
que promogué la visita a la cort reial, de la qual aconseguí preceptes, entre d'altres, per a
la seva seu, per al citat fidel Adroer i per al cenobi de Sant Medir i Sant Genís, que dis-
posaven de drets i béns situats en l'àmbit geogràfic on ens movem en aquest article. Pel
que fa al precepte adreçat al mateix bisbe i la seva seu, a banda dels termes repetidament
esmentats en preceptes anteriors, s'esmentaven aquells que els bisbes havien aconseguit
per compra o donació en els darrers anys —una vintena des del darrer precepte. Molt espe-
cialment, el rei hi esmentava de nous, afegits, procedents de la l'autoritat reial. Es tractava
concretament de "(..)in comitatu iam dictu Gerundensi, uillarem Dominicum et uillarem
qui, fuit Cadabogii que vocatur Brugaria ": els vilars de Domeny i de Bruguera.
En una primera lectura el document sembla fer entendre que els reis encara posseïen
restes del seu patrimoni fiscal al comtat de Girona, del qual encara disposaven i podien
donar a una institució particularment fidel a la monarquia com era el bisbat de Girona.
Però aquesta interpretació topa amb la realitat coneguda: en aquells anys de comença-
ment del segle X els monarques havien perdut completament el seu domini sobre el
patrimoni i els drets fiscals; comtes, bisbes, monestirs i nobles laics, que actuaven com
a fidels comtals o episcopals havien pres possessió dels fisci, o del que quedava d'a-
quests i els havien, de fet, privatitzat. El mot alodium, cada cop més emprat des de final
del segle IX, resumia perfectament aquesta situació. Dos termes com els citats de
Domeny i Bruguera només haurien pogut passar del virtual domini reial a l'episcopal
amb la intervenció dels comtes, que a principi del segle X eren els autèntics propietaris
de l'antic patrimoni fiscal i les autoritats efectives al territori, però no s'esmenta, directa-
ment o indirectament, cap participació comtal en la donació dels preceptes l'any 922. Els
únics protagonistes de la donació eren el feble rei Carles i el bisbe Guiu.