Page 194 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

reblada amb un document una mica posterior, de 1216, on es parla d'un plet que enfron-
tà els abats de Santa Maria d'Amer i de Sant Feliu de Girona sobre un bosc situat entre
els termes de Sant Medir i Taialà, en el qual els veïns de tots dos termes afirmaven que
tenien drets. Tots dos documents procedeixen d'arxius diferents: el primer procedeix de
la col•lecció inèdita dels Pergamins de Sant Feliu, transcrits per Josep M. Marquès, men-
tre la segona figura en el Diplomatari del monestir de Santa Maria d'Amer, transcrit per
Esteve Pruenca. Les dues fonts coincideixen en un fet: a començament del segle XIII la
senyoria del terme de Taialà era dels abats de Sant Feliu de Girona, una senyoria que ja
s'insinuava en el segle X, tal com deixava entendre el citat testament de l'abat Guadamir
en 976, però que no es consolidà fins al segle XI.
Pel que fa a Bruguera-Fontajau, diverses notícies del seu terme, la darrera del 1005,
ens informaven de l'important pes que anaven adquirint les possessions de Sant Pere de
Galligants, citades per primer cop en 950; però els documents semblen indicar que la
potestat sobre el terme continuava en mans de la seu, si més no en part, car tots van ser
dipositats en l'arxiu de la seu i transcrits més tard, en el segle XIII, en el Cartoral dit de
Carlemany del bisbe de Girona. Només a principi del segle XII, en 1134 per primer cop,
advertim la presència dels abats de Sant Pere com a senyors del lloc.
D'acord amb les dades aportades, l'aparició –propera en el temps– de dues noves
advocacions parroquials –Sant Narcís de Taialà i Sant Ponç de Fontajau– pensem que no
pot ser casual. Recordem que des del segle XII trobem tres jurisdiccions en l'antic terme
episcopal, les del bisbe i dels abats de Sant Feliu i Sant Pere de Galligants, senyors res-
pectius de Parets Rufí-Domeny, Taialà i Fontajau. L'autoritat dels dos darrers devia fer
difícil la coexistència d'aquesta pluralitat amb una única parroquial en mans del bisbe.
Encara que això sigui una hipòtesi, podem plantejar-nos alguna mena d'acord entre les
tres institucions, per tal de refermar l'autoritat abacial a Taialà i Fontajau. Fruit d'aquest
acord seria l'erecció, en algun moment avançat del segle XI o a principi del XII, de les
dues noves parròquies citades, dedicades a dos sants de poca tradició fins aleshores;
Sant Narcís i Sant Ponç, cap dels quals tenia una església dedicada al bisbat de Girona
abans del segle XII –i ben poques després.

Conclusions

La seqüència evolutiva dels documents referits al primitiu alou episcopal de Parietes
Rufini i la seva fragmentació posterior permeten descriure d'una manera força concreta
–i en un lloc concret– l'evolució del sistema de govern públic encara vigent a principi
del segle IX fins a la implantació progressiva de les fórmules feudatàries al llarg del segle
XI, plenament consolidades en el XII.
En un principi, l'extens terme de la uilla pertanyia al domini reial, car Carlemany el
va atorgar al bisbe i la seu de Girona en una data no posterior a 814. Al llarg del segle
IX el terme i els seus habitants són citats com a pertanyents al domini episcopal, als
diversos preceptes reials i butlles papals atorgats als bisbes gironins. La situació sembla
canviar des de principi del segle X, car en 922 el bisbe cerca la confirmació reial per a
la cessió, en règim de benefici, d'un dels petits termes de l'extens alou episcopal –el
uillarem Monteraso–, així com la confirmació de la seva autoritat sobre altres termes –els
vilars de Domeny i Bruguera– on es manifestava la intrusió comtal, i on va caldre un
pacte en 950 per recuperar unes terres sota possessió de membres de la família comtal.
El sector acabà sortint del domini episcopal i el trobarem, ja en el segle XII, sota domi-
ni dels abats de Sant Pere de Galligants. D'altra banda, en algun moment del segle XI,
en terme de Taialà també se segregà de l'extens alou original i passà a domini dels abats