Page 186 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

torrent de Gàrrep, citat com 1'alveo Garreb des del segle XI, un límit geogràfic que segu-
rament no havia canviat amb els segles. Al nord el mateix document de Teuter cita la
parròquia de Cartellà, mentre que el terme de Sant Medir i Sant Genís era esmentat des
de 830 com el lloc on s'assentava el monestir del mateix nom, que va ser probablement
destruït per la incursió hongaresa de 942 i esdevingué, aleshores, una parròquia amb el
mateix nom dependent de l'abadia de Santa Maria d'Amer, successora del cenobi extin-
git. Finalment, al nord-est, hi trobem el terme de Castellum Fractum, una altra uilla epis-
copal amb la qual apareix estretament vinculada Parietes Rufini, car els preceptes d'im-
munitat del segle IX les citen conjuntament: "(...)aliasque aulas quarum vocabula sunt
Castellum Fractum et Parietes Ruffini(.) , diu el precepte de l'emperador Lluís en 834
i també el precepte de Carloman de 881, la qual cosa ens fa pensar que hagin estat ini-
cialment una donació conjunta, segurament del mateix Carlemany, com s'encarrega de
recordar el primer precepte citat de 834 quan l'emperador Lluís esmentava "C..)uillis et
hominibus a donno (.. )genitore nostro Karolo(.. )'; sens dubte el citat Carlemany. Per la
banda de llevant i sud no s'ementen termes entre Parets Rufí i el Ter abans del segle X.
Naturalment, l'absència d'altres noms no pot ser usada com a prova de la inexistèn-
cia d'altres termes veïns de Parets Rufí en el segle IX; l'espai que deixaven lliure els ter-
mes citats més amunt inclouria llocs com Taialà, Domeny i Fontajau que no se citen en
el segle IX i no apareixen esmentats fins al segle X, concretament l'any 922 en els tres
casos. Però la mateixa documentació del segle IX ens permet defensar la seva pertinen-
ça a l'extens terme episcopal de Parietes Rufini car, a banda del seu veïnatge, els dos
preceptes de l'any 922 informen de la seva dependència de la jurisdicció episcopal, men-
tre que la llista de les parròquies citades en la donació del bisbe Teuter als canonges
gironins, a la qual podem afegir el terme monàstic de Sant Medir, ens dibuixa un mapa
al nord del Ter format per les parròquies de Sant Gregori, Canet, Cartellà i el citat Sant
Medir. Si observem el mapa veurem que queda un espai buit al nord del riu, ocupat pre-
cisament pel conjunt de Parets Rufí, Domeny, Taialà i Fontajau, que no formarien només
un domini episcopal sinó també un terme parroquial que no hauria estat donat als
canonges perquè formava part de l'extensa possessió del bisbe, i que aquest volia rete-
nir íntegrament sota la seva potestat.
Poc més és el que podem dir del domini episcopal de Parets Rufí en el segle IX; els
preceptes d'immunitat del segle IX no aporten gairebé cap dada concreta sobre aquest ni
sobre els seus habitants, citats genèricament com hominibus, o ingenuos quam servos vel
franchos, i també familüs utrisque sexus als diplomes pontificis, que eren sens dubte
pagesos en gran majoria. Cal pensar que des de la fi del segle l'alou pot haver patit els
efectes del procés de descomposició definitiva de l'autoritat reial i la ràpida afirmació de
les nissagues comtals que, en molts casos, disputaren l'autoritat als bisbes, tal com iden-
tifiquem al bisbat de Girona durant els anys de l'episcopat de Servus Dei i les seves evi-
dents disputes amb els comtes Sunyer i Delà. Pot haver estat Parietes Rufini un dels esce-
naris d'aquest conflicte? Per alguns indicis apuntats en la documentació del segle X creiem
poder contestar afirmativament a aquesta pregunta, com veurem tot seguit.

L'alou episcopal i la seva fragmentació en el segle X

La documentació conservada en relació als dominis episcopals gironins en el segle X
canvia notablement en relació al segle anterior. Gairebé desapareixen els preceptes reials
–els dos darrers són de 922– i en canvi es desenvolupa una casuística de compres, ven-
des i permutes que ens parlen d'una major mobilitat de la propietat, però també d'una
major fragmentació d'aquesta i dels alous o dominis, hereus de l'antic patrimoni públic.