Page 64 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

urbanització fins ben entrat el segle XI. En 922 hom citava les possessions que Adroer
havia rebut del bisbe, consistents en domos, hortos, terras et vineas, situades ante muros
Gerunde ciuitate (Marquès 1993, 116); es tractava d'un domini episcopal –cal entendre
un domini jurisdiccional– establert o atorgat als bisbes no gaire abans, car els preceptes
d'immunitat episcopal anteriors –el darrer de 899– mai no esmentaven el domini dels
bisbes en aquell lloc. Aquestes terres eren les mateixes –si més no en part– citades en
987 com unes possessions que Bonadona i Ermengarda havien donat a Sendred, un cler-
gue de la Seu ante Gerundam ciuitatem, que limitaven a occident justa alveo Undaris, i
envoltades d'altres terres de les donants i vergers episcopals al nord (Martí 1997, 159),
la qual cosa ens fa assegurar que se situaven entre els actuals carrers de la Rambla i
Ciutadans. Cal esperar el 1083 per tornar a trobar-les –només en part i en un context
feudalitzat–, descrites com un feu del sagristà de la seu situat entre la costa de Sant Martí
i la riba de l'Onyar; es trobaven envoltades de terres per totes bandes. Només al nord
l'existència d'una casa i un hort, en el lloc on avui hi ha la plaça de l'Oli i el carrer de
la Cort Reial, fa pensar en una modesta urbanització (Martí 1997, 401). La presència dels
horts en aquest espai suburbà durant la segona meitat del segle XI era prou significati-
va, com ho demostra un document de 1084 on el sagristà Bernat Joan va infeudar un
hort que tenia ad ipsos ortos ante muros ciuitatis Gerunde (Martí 1997, 406). Pocs anys
abans, en 1078, el testament del cabiscol Joan citava un molí davant la porta de la ciu-
tat dita de l'Onyar (Rius 1928, 370), com a mostra d'un aprofitament intensiu i agrícola
de l'entorn més immediat a la muralla i la porta meridional. Es tractava del mateix lloc
on després, en el segle XIII, s'aixecà la casa anomenada de la Fontana d'Or: les restes
del molí i el seu rec encara són visibles sota l'edifici actual.
Tots aquests espais suburbans al sud de la ciutat també conegueren un procés de defi-
nició del domini jurisdiccional, especialment durant la segona meitat del segle XI. Els
alous de Sant Martí es diferenciaren en la mesura que la institució augmentà la seva auto-
nomia respecte a la seu, gràcies a la política endegada pels seus rectors, els cabiscols
Ponç i Joan, entre 1030 i 1078 aproximadament. Per això l'any 1101 el comte Ramon
Berenguer II reconeixia l'autonomia d'aquells alous i la jurisdicció de Sant Martí sobre
aquests i els seus habitants, en un conveni signat amb el prior Pere Bernat (Rius 1928,
371). D'altra banda, el procés de divisió de l'antic patrimoni episcopal entre la seu de
Santa Maria i Sant Feliu també afectà els dominis al sud de l'alou de Sant Martí i a 1'a-
reny de l'Onyar. En la segona meitat del segle XII degué culminar el procés quan es
formà l'alou de Sant Feliu, ja existent l'any 1106, i que ocupava a grans trets l'espai situat
entre la pujada de la Llebre, el carrer de Ciutadans, el carrer Nou del Teatre i el carrer
de l'Auriga (en realitat de n'Auric), tal com mostra l'abundant informació procedent de
la Pabordia de Juny de Sant Feliu des del segle XII. Finalment, gran part de l'espai situat
en l'areny fluvial o alveo de l'Onyar, des de la porta meridional de la ciutat fins al comen-
çament del carrer del Carme, fou dividit en feus canonicals, com hem tingut ocasió de
veure, un espai que fou objecte de litigi entre comtes-reis i bisbes des de mitjan segle
XII, fins que s'arranjaren les disputes mitjançant la Concòrdia de 1172, que repartia les
competències reials i episcopals en aquest espai (Canal et al. 1996, 68-69).
Les notícies són molt menys aclaridores pel que fa al nord de les muralles, on es tro-
bava l'antiga basílica-catedral de Sant Feliu. Malgrat les nombroses referències institu-
cionals al temple al llarg dels segles IX i X, gairebé no tenim notícies sobre la topogra-
fia d'aquest sector abans de mitjan segle XI; però no podem oblidar les referències de
fonts àrabs que ja a final del segle VIII esmentaven les destruccions dels ravals gironins
arran dels atacs posteriors a la presa de la ciutat pels francs (Bramon 2000, 184). No dub-
tem que aquests ravals puguin fer referència a un nucli edificat i potser fortificat al vol-