Page 69 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

s'esmentava el pontemfretum –pont estret– com a límit meridional de la ciutat; per tant el
seu límit havia d'arribar fins a l'actual carrer de la Creu, que el separava del terme meri-
dional del Pla de Girona o Gironella del Pla, on diverses creus situades al llarg dels camins
principals –la creu de Gornal o del camí de Caldes, i la d'en Ginesta o del camí
Barcelonès– marcaven els límits en el segle XIV i més endavant.

El límit septentrional

El límit nord del terme de la ciutat és una mica més difícil d'establir abans del segle
XII, quan ja s'esmentava la font de Pedret, situada a l'extrem nord d'aquest carrer, com
a límit septentrional. No hi ha cap dubte que més amunt ja ens trobem fora dels límits
de la Girona altmedieval, car des de la fi del segle X s'esmenta un terme, dit Orta en 980
i 993, citat en 1066 de manera descriptiva com el plano de Ammenola o pla del rec de
la Menola, sens dubte l'actual barri del Pont Major que encara avui travessa l'esmentat
rec. Notem que en 980 l'alou citat en el text afrontava al sud amb ipsa petra ficta quem
votant Pausa, segurament un antic mil han situat a una milla romana al nord de la ciu-
tat, entre Pedret i el Pont Major. En el segles XIII i XIV va ser conegut com el terme de
Montejudaico, un nom escaient car el cementiri deis jueus es trobava dins els seus límits
i, d'altra banda, el sector meridional s'enfilava pel pendent septentrional d'aquella mun-
tanya. (Canal et al. 2003, 304-305).

A ponent de l'antic terme del Pont Major hi trobem dues uillae documentades pels
volts de l'any 1000. La primera era Campdorà, citada com a lloc, parròquia o uilla a diver-
sos documents del segle X i XI; la segona és la uilla Elzeda esmentada en 1018 i 1066 a
llevant del Pont Major i al nord de la vall de Sant Daniel; la seva condició de termes o
uillae les deixava, per tant, fora dels límits ciutadans (Canal et al. 2003, 237-240). Per tant
només queda aclarir allò que es trobava al sud de les citades uillae, a nord dels murs de
la ciutat i a llevant del Ter, on trobem els temples de Sant Feliu de Girona, Sant Pere de
Galligants i el lloc de Pedret, aquest últim documentat des de principi del segle XI.
Si atenem les descripcions dels límits de la ciutat de la fi del segle XII, veurem que
aquestes senyalaven la font de Pedret (el lloc) i Sant Daniel (el terme) com a límits de
la ciutat pel nord-est. Això vol dir que tot Pedret quedava inclòs dins el terme urbà, car
la seva font se situava en l'extrem nord del carrer, a prop de l'hospital de malalts o de
Pedret. Però aquesta situació només és vàlida des de la fi del segle XII; més difícil és
aclarir-la en els segles anteriors.
Pedret es documenta, no gaires vegades, des de principi del segle XI. Per primer cop
en 1019, quan els vescomtes d'Empúries deixaven a la canònica de la seu gironina el seu
alodium quod est in Pedret et in Merchadal et in plano ante Gerunda (Marquès 1993, 178-
179). D'aquest alou provenien les possessions que els sagristans tenien i citaven als seus
testaments; per exemple en 1071 el sagristà Bonuç deixava al seu nebot Bernat Guillem,
el nou sagristà `ipsos molendinos II que ego babeo, uno in ipsum Mercadal alium ad
ipsum Pedret" (Martí 1997, 357-359). Podem comprovar que les referències a Pedret sem-
blen donar-li una categoria semblant a la del Mercadal en el segle XI, però també podria
ser un topònim ben arrelat i proper a Girona –com passava amb el mont Aguilar, la costa
de Sant Martí o el burg de Sant Feliu– sense que això permeti concloure que es tractés
d'un terme diferenciat de la ciutat. Per tant, i de manera provisional, ens inclinem a defen-
sar la inclusió de Pedret dins el terme altmedieval de Girona, entre altres raons per les
referències al burg de Sant Pere de Galligants que comentarem tot seguit.
Sant Pere és un cenobi d'origen imprecís, però que cal situar cap a mitjan segle X, quan
ja s'esmentaven possessions seves a Fontajau, a l'altra banda del Ter. Aleshores no devia