Page 70 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

gaudir d'un estatut gaire rellevant, ja que cap de les personalitats del país li'n van fer deixes
als seus testaments. Va ser cap a final de segle quan Sant Pere va enlairar-se com una aba-
dia important: de la noble Ermengarda va rebre en alou gran part del terme de Santa Eugènia
en 988 i, especialment del comte Ramon Borrell va rebre, poc abans de la seva mort en 992,
la jurisdicció sobre el propi entorn del monestir, l'alou i burgo de Sant Pere de Galligants,
un petit espai allargassat a la riba nord de la riera de Galligants que els seus abats van rete-
nir en domini fins a mitjan segle XIV. El seu terme jurisdiccional quedava, per tant, fora dels
límits administratius de la ciutat; l'any 1194 el rei Alfons alliberava els habitants de Girona
del mal ús de l'eixòrquia, però n'exceptuava "(...)omnes illos, tam viros quam mulieres qui
infra predictorum locorum spacia, videlicet in alodium Sancti Petri de Gallicantu, morantur"
(Juliol 2001, 19-21). Una excepció necessària car l'alou, malgrat trobar -se envoltat pel terme
de Girona, del qual segurament havia format part, pertanyia a una altra jurisdicció.
A l'inici del segle XIV començava la nova organització municipal de la ciutat, i ales-
hores també començaren els intents, promoguts pels jurats gironins, de reintegrar el burg
de Sant Pere a la jurisdicció reial. La primera petició coneguda data de 1334.
Posteriorment, en 1339 l'abat Pere de Socarrats commutà la seva jurisdicció civil i crimi-
nal a favor del rei Pere el Cerimoniós a canvi d'una renda anual o censal de 400 sous
que, sens dubte, pagaria la ciutat. Des d'aleshores trobem sempre el burg de Sant Pere
incorporat a Girona. Això ho assenyalen totes les talles o descripcions fiscals dels carrers
i contribuents de la ciutat a partir de 1360 (Canal et al. 2000, 135 i 137).
Tot això ens porta a considerar que el burg de Sant Pere fou segregat del terme de
Girona en 992, per tal que la citada comunitat monàstica gaudís d'immunitat, ingressos
i un espai on desenvolupar-se autònomament, la qual cosa no significa necessàriament
que el monestir s'hagués aixecat aleshores. Aquesta segregació comportà una anomalia
que Girona arrossegà durant més de tres segles; dins el terme de la ciutat hi havia un
petit espai –el burg de Sant Pere–, sobre el qual els comtes-reis no podien aplicar la seva
autoritat, com palesava el text citat de 1194. Quan el rei atorgà als ciutadans de Girona
la capacitat de governar-se, a final del segle XIII, els seus dirigents, els jurats, comença-
ren la feixuga tasca d'aconseguir el retorn de la jurisdicció del burg a l'autoritat reial, que
era tant com retornar-lo a la ciutat, com quedà palès des de mitjan segle XIV.
Finalment queda per resoldre la qüestió de Santa Eulàlia Sacosta: l'església i la costa o
camí que pujava per la muntanya de Montjuïc cap a Elzeda i Campo Taurane –011eda i
Campdorà. Es tractava d'un petit sector o racó, definit repetidament com un alou episco-
pal des del segle XI, en part per diferenciar-lo del veí alou de Sant Pere de Galligants. Les
talles o descripcions fiscals a partir de 1360 sempre l'esmenten dins els termes de la ciu-
tat, però no disposem de referències anteriors, si més no de forma explícita. Ara bé, implí-
citament coneixem el termes que envoltaven la costa per totes bandes: a llevant limitava
amb el terme de la vall de Sant Daniel, a nord amb la citada uilla Elzeda, a ponent amb
Pedret –terme de Girona– i a sud amb el terme del burg de Sant Pere de Galligants.
Salvant l'excepció al terme de Girona, per raons que veurem tot seguit, cap dels altres
termes incloïa la costa de Santa Eulàlia, que sempre és definida bé com un alodio epís-
copale, o com una part de la parròquia del mateix nom, uns límits parroquials que des
del segle XI abastaven fins a 011eda i Campdorà, dues uillae o termes no incorporats a
Girona fins molt després. Si la costa de Santa Eulàlia, definida com un burg des del segle
XII, no constituïa un terme propi, un fet que cap document permet afirmar, només ens
queda, per exclusió, el terme de Girona. En el segle XI el bisbe hauria ordenat la crea-
ció d'una nova parròquia que incorporava 011eda i Campdorà a la costa de Santa Eulàlia;
d'aquesta manera aquella adquiria una magnitud geogràfica i demogràfica suficient, mal-
grat tractar-se d'una nova entitat complexa, formada per dues uillae i una petita part del