Page 65 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

tant de l'antic temple de Sant Feliu, l'única referència sobre el qual trobem l'any 976,
quan tingué lloc la verificació del testament de Guadamir, arxiprevere i abat de Sant Feliu,
i els testimonis recordaven que aquest morí "in ipso burgo de predicta ciuitate, in man-
sione Sancti Felicis martir, in sua domo, in suo lectulo" (Sobrequès et al. 2003, 387), és a
dir en el burg –de Sant Feliu–, a la residència –dels canonges– de Sant Feliu, a casa seva,
al seu llit. Es tracta, com podem veure, de la primera referència a la residència canonical
que segurament havia estat 1'episcopium de la primitiva seu de Girona. Ja en el segle XI
–en 1063– es comencen a descriure diversos elements en aquell lloc "(...)clibanium
(...)apud burgum predicte Sancte Marie, quod est circa domum Adali et circa domum
Martini Aule, iuxta palteam ", –un burg, una fleca, cases i una plaça– que permeten con-
cretar les característiques del burg, un petit nucli extramurs ja des de feia temps i a banda
i banda de l'antiga via d'entrada a la ciutat pel nord (Marquès 1993, 250-251). Disposem
d'una notícia anterior, de 1018, en qué la comtessa Ermessenda feia donació a Sant Daniel
d'un alou "(...)ante Ierunda ciuitate , que havia comprat a un jueu i que consistia en
"(...)casas cum curtes et horcos, tercas et vineas cultas et Bremas, arboribus maioribus et
minoribus" (Marquès 1997, 65). Era un alou situat, implícitament, dins els límits gironins,
car no es feia referència a cap uilla o terme, a diferència del que passava amb totes les
altres possessions atorgades a Sant Daniel en el document, que contenia les disposicions
testamentàries del comte Ramon Borrell referides al cenobi femení. Malauradament no
tenim cap seguretat del lloc concret on es trobava aquest considerable alou jueu, al nord
o al sud de les muralles, però hem de fer notar que Sant Daniel va rebre en 1085 unes
cases de domini comtal situades al peu de la canónica, extramurs i a llevant del burg de
Sant Feliu (Marquès 1997, 83); d'altra banda no coneixem alous de Sant Daniel al sud de
la muralla. També al nord de la muralla de la canònica se situaven en 1020 unes vinyes
de domini comtal al peu de l'actual torre Júlia i fins al Galligants (Marqués 1993, 184-185).

Malgrat les relatives mancances de les fonts –una quinzena de documents entre 898 i
1085–, aquestes permeten identificar, com acabem de veure, un entorn suburbà molt apro-
fitat des de final del segle IX fins a la segona meitat de 1'XI, on predominen les referèn-
cies a corts, horts, trilles, terres, vinyes, oliveres i fruiters, uns espais agrícoles intensament
aprofitats, sense vegetació natural i amb poques cases documentades. Només al voltant del
temple de Sant Feliu podem afirmar l'existència d'un petit nucli o burg ja a mitjan segle
XI, que ha de ser per força anterior, atesa la funció episcopal que havia fet el temple fins
al segle X. També cal remarcar la importància que anava adquirint la propietat o domini
eclesiàstic sobre aquests espais suburbans, procedents dels beneficis de l'antic fisc reial,
com passava amb els béns de la seu en l'areny, de les donacions privades com les que va
rebre Sant Martí Sacosta o de concessions comtals com el burg donat a Sant Pere de
Galligants. Els alous eclesiàstics havien esdevingut dominants en el segle XI, en el benen-
tès que estem parlant de jurisdicció o domini eminent, més que no pas de propietat.

Els límits orientals

Per la banda de llevant, la més muntanyosa, el terme de Girona limitava amb els de
Sant Daniel i Vila-roja. Sant Daniel –la seva vall– apareix com un terme des de principis
del segle XI quan va tenir lloc el procés de constitució del primer monestir femení de
Girona. El primer document que l'esmenta és de l'any 1015 quan el bisbe Pere el va
donar als comtes Ramon i Ermessenda a canvi dels diners que aquests havien esmerçat
en la construcció de la nova seu de Santa Maria. El conjunt de la donació incloïa l'es-
glésia i tots els seus alous a l'esmentada vall, per tant era aquesta la que resultava defi-
nida en les afrontacions "(...)de meridie in montem Aquilarem, de occiduo in cenobium