Page 67 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Vila-roja és l'altre terme o uilla que termenava amb Girona per llevant i sud, a con-
tinuació de Sant Daniel. Aquesta continuïtat es feia evident en el citat document de l'any
1018, quan hom descrivia els alous que el nou monestir va rebre a la seva vall, a Vila
Monte Eusebio o Montilivi. En fer-se 1'afrontació conjunta dels tres termes, que -roja i a
afrontaven al sud amb ipsos Paladolos –Palau-sacosta i Palol d'Onyar–, i a ponent amb
Ierunda ciuitate, es feia evident que tots ells eren veïns i, per tant, Sant Daniel i Vila
situaven, l'un a continuació de l'altre, a llevant de la ciutat, situació que es man- -roja se
tingué fins a la seva annexió a Girona l'any 1960.

Aquesta relació topogràfica es feia ben evident en un document de 1086, quan
Adelaida de Gironella va donar al seu fill Bernat Ramon l'alou que tenia a Vila-roja, for-
mat per béns i drets repartits per tota la uilla. Per tant la descripció dels límits de l'alou
eren també de tot el terme i aquest afrontava "(...)de meridie in parrochia Sancti
Saturnina de Palaciolo (...)sive influmine Onnar (...)de occiduo in ipsa turre Gerundella
et in ecclesia Sancti Martini de ipsa costa (...)circi (nord) in valle Sancti Danielis sive in
valle que dicitur Baschona" (Martí 1997, 417-418). Com podem veure aquest cop la des-
cripció dels límits occidentals de la uilla era molt més aloera que no pas administrativa,
més adequada a la nova situació feudalitzada del territori gironí. En comptes de parlar
de Girona, el document es referia a les dues senyories que ocupaven la major part del
territor situat al sud de la ciutat, com ja hem vist, que termenava amb Vila-roja mitjan
mont Aguilar. Es tractava en primer lloc de la torre o millor castell -çant la carena del
comtal de Gironella, mestressa de gran part de les terres situades en el seu entorn mun-
tanyós, que restaven en mans dels castlans de Gironella, infeudats pels comtes des de
mitjan segle XI; encara en 1396 Ramon Simó de Lloret, castellà de Gironella, va autorit-
zar l'aixecament d'una ermita al puig Alguer (puig Aguilar) –la citada ermita de
1'Enderrocada en 1451–, en el mateix lloc on després s'aixecà un convent de caputxins
i després el baluard del mateix nom. Era preceptiva l'autorització del senyor car el lloc
se situava en terres de la jurisdicció del castell. La Gironella també era senyora d'una
part del sector planer més meridional i proper a l'Onyar, conegut des del segle XIII com
el Bec Eixut –avui el barri de Vista Alegre–, on s'esmentaven principalment hortes (Arxiu
Capitular de la Seu de Girona, pergamins del segle XIII, 1289). Per la seva banda, els
dominis de Sant Martí Sacosta, veïns dels de la Gironella, s'havien escampat tot pujant
pel pendent muntanyós del mont Aguilar fins a arribar a la carena i el límit de la ciutat
pel costat de llevant; per això els seus dominis també definien els límits de Vila-roja amb
Girona. En alguns casos sabem com havien arribat algunes d'aquestes terres al domini
de Sant Martí: en el testament del cabiscol Ponç de 1064 hom esmentava les terras et
vineas quaefuerunt de Gaucfredo Freder in Monte Aguilar que l'hereu de Ponç, el nou
cabiscol Joan, hauria de tenir en servei de Sant Martí (Martí 1997, 318). Això vol dir que
ja aleshores aquests terrenys del mont Aguilar pertanyien a Sant Martí, car Ponç en feia
la donació al seu successor per la seva condició de rector de la citada església. Pel que
fa al paisatge que fan endevinar les escasses descripcions d'aquest límit oriental de la
ciutat, la carena del mont Aguilar, podem parlar de les terras et vineas del document
precedent de 1064 o la olivera propera a la torre Gironella i citada en 1106; tot plegat
ben poca cosa, però sembla indicar que la part muntanyosa del terme era ocupada prin-
cipalment per conreus arbustius de secà com les vinyes i oliveres, sense gaire vegeta-
ció natural. En canvi no trobem cap referència a les pedreres que, sens dubte, devien
existir.

El límit entre Girona i Sant Daniel davallava cap al sud seguint el pendent muntanyós
fins a trobar la riba de l'Onyar, a migdia del pla de Vista Alegre o del Bec Eixut, ben a
prop d'un antic pont que travessava el riu en direcció a Palau, el pontem fretum o pont