Page 72 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

ri —el comte i el bisbe— tenien autoritat a la ciuitas, que no sembla gaudir de cap esta-
tut especial en relació a les uillae que dividien la resta del territori —s'hi aplicaven les
mateixes lleis i es cobraven els mateixos tributs. En general podem observar un canvi en
la correlació de forces entre comtes i bisbes pel que fa al govern urbà: totes les dispo-
sicions jurisdiccionals conegudes fins a començament del segle X —especialment els pre-
ceptes d'immunitat atorgats als bisbes gironins fins 922—, mai no citaven competències
episcopals de govern dins la ciutat més enllà de les que pertocaven a la seva autoritat i
funcions a tot el bisbat. En canvi la butlla papal de 1002 esmentava la potestat i els drets
del bisbe sobre "(...)quantum habere videtur infra muros ciuitatis Gerundensis (...)Et
terciam partem de ipsa moneta de ciuitate Gerunda simul cum ipso censu de ipsos iude-
os atque terciam partem de ipso toloneo de predicta ciuitate vel de ipsius comitatu(...)".
Malgrat les imprecisions "(...)quantum habere videtur(...)" sembla una fórmula massa
genérica per referir-se a tot allò que estava sota el domini episcopal dins la ciutat—, segu-
rament causades per la diversitat i dispersió dels béns i drets episcopals dins murs, sem-
bla clar que al llarg del segle X el bisbe havia adquirit nombroses competències que, de
fet, el convertien en la segona autoritat urbana, subsidiària i competitiva de la comtal.
Disposava de jurisdicció sobre les persones i béns de titularitat eclesiàstica, així com del
dret a recaptar els impostos dels jueus, a batre la moneda i rebre un terç dels seus ren-
diments, així com la tercera part dels impostos del mercats de la ciutat. Gairebé tot això,
recordem-ho, aconseguit al llarg del segle X, car fins al 922 el bisbe no disposava de
jurisdicció dins la ciutat, si exceptuem la seva part dels impostos sobre els mercats.
Malgrat això, a principi del segle XI el comte es continuava considerant el dipositari
únic de la potestas o autoritat sobre la capital comtal. Si recordem la fórmula emprada
en 1057 pel comte Ramon Berenguer I, quan va dotar la seva esposa Almodis, aquesta va
rebre "(...)ipsam ciuitatem quae dicitur Gerunda cum suo castro Gerundela et cum omni-
bus turris et muris et hedificiis quae in predicta ciuitate sunt(...)" (Feliu i Salrach, 1999,
887-890). És evident que el comte no hauria pogut donar la ciutat —cal entendre el seu
govern— si no s'hagués sentit en possessió de l'autoritat sobre aquesta en la seva totalitat;
també és evident que aquesta formulació unitària s'ajustava cada cop menys a les noves
formes d'organització feudal, que fragmentaven l'autoritat, la qual cosa ens fa pensar que
el text s'ajustava més a una imatge arcaica i simbòlica del govern de la ciutat, que no pas
a la realitat de començament de la segona meitat del segle XI. Ara bé, així com podem
identificar autoritats de rang menor que governaven els districtes territorials com a dele-
gats comtals —els uicarii o veguers i els poc estudiats centenarü—, no podem detectar cap
tipus de funcionari o delegat comtal que realitzés aquesta tasca a nivell urbà, si més no
abans de la segona meitat del segle XI, quan des de 1085 s'identificava el càrrec de uica-
rius o veguer, en possessió de la familia dels Gironella, castlans de la fortalesa del mateix
nom. Però aquesta funció sembla més vinculada al nou paper directiu dels castres feuda-
litzats que funcionaven des de mitjan segle XI que no pas a l'antiga funció territorial dels
veguers, que no sembla gaire urbana abans d'aquesta època. Tampoc podem anar gaire
enllà sobre les possibles funcions específiques dels vescomtes a la ciutat. Estarien relacio-
nades amb l'atribució d'un sector de la muralla, on hi havia la turrem vicecomitalis ja a
començament del segle XI? Aquestes són qüestions que encara no tenen resposta.

Conclusions

En els segles X-XI, i segurament des d'abans, els límits de Girona dibuixaven un estret
terme, de prop de 3 km o dues milles romanes de nord a sud —des de la font de Pedret
fins al pontemfretum de l'Onyar. No podem deixar de notar aquest fet, des del punt cen-