Page 66 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

Sancti Petri Gallicanti (...)circi in ipsa serra de Miralias" (Marquès 1997, 61). El bisbe
remarcava que la seva possessió de l'església es remuntava a més de cent anys abans,
la qual cosa ens permet deduir una pregona antigor.
El document s'inclinava per una descripció més geogràfica que no pas administrativa,
car eren elements físics, com les citades muntanyes, les que apareixien en les afrontacions,
excepte en el cas del límit amb l'alou veí del monestir de Sant Pere. Les dues muntanyes
són de fàcil identificació; el puig o mont Aguilar correspon actualment amb la muntanya
de les Pedreres, especialment en el seu extrem nord, on es mantenen unes alçades de
170-180 metres; per la seva banda, Miralias o Miralles correspon a Montjuïc —al seu peu
encara hi trobem els topònims de can Miralles i can Miralletes. Totes dues muntanyes feien
de límit entre els termes de Girona i Sant Daniel, al sud i al nord del Galligants.
Un altre document relacionat amb Sant Daniel i gairebé contemporani en el temps
permet fer-nos una idea encara millor dels límits de Girona. Es tracta de les donacions
testamentàries que va fer la comtessa Ermessenda en nom del seu marit, el difunt comte
Ramon Borrell, l'octubre de 1018. Entre les donacions es trobaven les mateixes posses-
sions de la vall de Sant Daniel aconseguides tres anys abans del bisbe. El document afir-
mava que cap a occident la vall —ja que tota ella era definida— termenava in Ierunda
ciuitate (Marquès 1997, 63); per primera vegada un document definia explícitament el
terme de la ciutat, encara que fos com a límit d'un altre terme. Sens dubte aquest límit
coincidia amb el mont Aguilar o del les Pedreres del document anterior, la muntanya
que fa de divisòria orogràfica entre la vall del Galligants i l'Onyar, i que també va fer de
límit administratiu entre Girona i Sant Daniel fins a 1960. Aquest document utilitzava una
topografia més administrativa en descriure els altres límits de la vall, car aquesta terme
amb Vila-roja i al nord amb la uilla Elzeda. -nava al sud
El topònim de Sant Daniel amb la seva vall no es limitava a ser descriptiu d'una uni-
tat física —que també ho era— sinó igualment una entitat administrativa, una uilla. L'any
1020 trobem la millor mostra quan un laic, Guillem Escuder, va fer donació d'unes terres
i vinyes al nou monestir de Sant Daniel. Tal com era preceptiu, es feia una descripció
administrativa de la situació d'aquests béns que se situaven "(...)in comitatu Gerundense,
in terminio vel valle sancti Danielis in locum quem dicunt subtus Miralias" (Marquès
1997, 67), és a dir sota Montjuïc. Era evident, per tant, que la vall constituïa, a més d'una
unitat geogràfica, una entitat administrativa veïna de Girona —un terminio—, que aviat
evolucionà cap a una parròquia vinculada al monestir, però dependent de Sant Feliu de
Girona, i que després, ja en el segle XIX, esdevingué un municipi fins a la seva incor-
poració al terme municipal de Girona en 1960. Aquesta entitat era anterior als documents
fundacionals del monestir de Sant Daniel, car un segle abans, l'any 929, es registrava la
venda d'una vinya "(..)in territorio Gerundense, in locum quem votant Bascauna"
(Martí 1997, 110), el nom primitiu de la vall. L'esment del terme gran —el territori o com-
tat— i el petit —el lloc o uilla— era preceptiu en aquest tipus de document, com ja sabem.
Resulta força probable que els límits entre els termes de la vall i la ciutat s'ajustessin
al recorregut d'un camí que anava de sud a nord, des de Vila-roja fins a Sant Daniel; és
un fet observable en l'antiga cartografia on encara apareixen els límits de l'antic terme
de Sant Daniel (Servicio Cartográfico del Ejército. 334-Gerona. 1951). Aquests coincidei-
xen força amb un antic camí encara en ús que, des de la muntanya dels Caputxins —el
puig Aguilar—, davalla cap a Sant Daniel per la petita vall de les Creus. Si llegim la des-
cripció dels límits municipals de Girona feta en 1451 hom llegeix que a llevant el límit
de Girona passava de sud a nord per "(...)la casa de les hermites de nostra senyora de
l'Enderrocada (després convent i fort dels Caputxins) e d'aqui anant per lo camí reyal
e publich fins al monestir de Sant Daniel" (Juliol 2001, 306).