Page 78 - Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l’època medieval (II)

res activitats de promoció immobiliària; i les conegudes, com l'aixecament de la nova
seu de Santa Maria, el palau episcopal, la canònica o l'hospital de peregrins –comença-
des a la fi del segle X–, semblen haver estat promogudes per iniciativa i finançament
directe de bisbes, comtes i canonges. Tampoc sembla que una activitat tan important
com l'aixecament de la nova muralla carolíngia a les darreries del segle VIII pugui haver
deixat un rastre econòmic perdurable. Es tractà d'una obra de gran magnitud que mobi-
litzà molts recursos econòmics i humans, però fou de curta durada (Canal et al. 2003,
145-148). Malgrat aquestes limitacions, tenim arguments per defensar un lligam estret
entre aquells estaments urbans que desenvolupaven funcions ministerials i els comtes i
bisbes que detentaven els poders eminents des del segle X. Sabem que més endavant,
a partir del segle XII, moltes de les funcions més significatives del govern urbà –sotsve-
guers, jutges, batlles, notaris, cònsols...– estaven en mans de les nissagues urbanes prin-
cipals, per concessió episcopal, comtal o reial. Res no impedeix que uns lligams sem-
blants puguin haver existit abans del segle XI, encara que amb un abast i una
complexitat menors.
Bois també es preguntava si existia una funció comercial local més o menys lliure,
relacionada amb el proveïment de la ciutat, principalment l'alimentari. La seva resposta
també és negativa –d'una manera massa radical, pensem nosaltres–, car considera que
aquestes necessitats –cereals, vi, oli, carn, llegums, fruites...– quedaven cobertes bàsica-
ment per les rendes públiques en productes –censos i delmes, per exemple–, procedents
dels dominis comtals i episcopals més propers a la ciutat. Malgrat els matisos que afegi-
rem més endavant, tenim indicis ferms de l'existència d'aquest aprovisionament públic
organitzat des de la rodalia de Girona.
Els dominis públics –alous des del segle X– eren importants en l'entorn més proper,
uns 7-8 km al voltant de Girona. Des de la conquesta carolíngia el bisbe disposava de
dos grans alous –Parietes Rufini i Castellum Fractum–, gairebé a les portes de la ciutat,
car la proximitat era bàsica per salvar l'obstacle de la lentitud del transport. Tots dos
dominis ocupaven un extens, continu i ric espai agrícola al nord del Ter, des de la riba
del Terri, per les planes de Sant Julià de Ramis, Sarrià, Fontajau i Domeny, fins al límit
amb la riera del Gàrrep i Sant Gregori. Altres alous propers com el de Palatio (Palau
i Plano (Gironella del Pla) eren citats com a alous comtals en els segles X-XI i -sacosta)
també acomplirien unes funcions semblants. Seguint el plantejament de Bois, els pro-
ductes-rendes procedents d'aquests dominis "fiscals" s'emmagatzemaven a l'interior de
la ciutat, on trobem referències textuals i dades arqueològiques de sitges, com veurem
més endavant. Una part era repartida o intercanviada amb el personal comtal i episco-
pal a canvi dels seus serveis, com si es tractés d'una renda salarial. Per tant, la major part
de la producció i la distribució s'organitzaria en un circuit urbà que no tindria gaire res
de comercial.
En aquest sentit resulten especialment significatives les sitges localitzades arqueolò-
gicament en el subsòl de la canónica i claustre de la Catedral que presenten una data-
ció "carolíngia" (Canal et al. 2003, 135-139) i que podrien correpondre, per la seva pro-
ximitat a la seu, a llocs de magatzem de tributs en productes rebuts pel bisbe i arribats
dels citats termes episcopals de Parietes Rufini i Castellum Fractum. També són remar-
cables les referències a cellers, sitges i rebosters en les cases properes al Portal i castell
de Sobreportes, tot i que són de la segona meitat del segle XI i per tant ja se situen en
un context plenament feudal. El milite Berenguer Eldemar, que també era castlà-feuda-
tari del proper castell de Tudela (Sant Gregori), tenia en feu una sitja i una bóta conti-
gües a Sobreportes, sota la seva jurisdicció (Martí 1997, 382). Aquests indrets semblen
parlar-nos de llocs on els nobles, o potser els seus ministerials– rebosters emmagatze-